Fa quinze dies que anunciava que probablement a hores d'ara me n'hauria anat a Madrid a fer feina a les ordres del meu amic Bernat Soria, ministre de Sanitat. La veritat és que en Bernat ni tan sols va contestar la carta on m'oferia, entre altres coses, per aclarir i fins i tot solucionar les discrepàncies que pogués tenir amb la CEE i en especial amb Martínez Camino, amb el qual, n'estic segur, hauria sintonitzat ben aviat. Però no, ja dic, en Bernat no em va cridar, i tampoc no ho féu en Carlos Delgado, amb qui tot i ser ell el batlle del poble allà on visc "així és la vida" tenc , ai!, menys química que amb el ministre científic. Perdudes les esperances amb en Bernat Soria i amb en Carlos (per favor, correctors, no jugueu amb el meu pervindre: posau Carlos) Delgado vaig haver de dipositar les meves expectatives en el nou Govern, on tenc alguns coneguts, que no passen a ser amics perquè ells "o elles" no ho volen. Sobretot ara que tenen el poder. Aquestes esperances, de nivell "diguem-ne" regional, crec que tampoc es veuran satisfetes i hauré d'esperar una altra avinentesa, que tant de bo no es torbi molt a venir perquè, francament, el ciri comença a ser curt, ben curt.

Totes aquestes frustracions m'han dut a recordar l'època en què treballava a la Universitat de Saragossa i era el que podríem denominar cap d'un reduït grup de professors i investigadors en Història de la Ciència. Les coses anaven passablement bé pel que fa a la recerca i a l'ensenyament, però anaven prou malament en els meus intents d'atracar-me al poder universitari per mirar d'aconseguir nous professors o infraestructures que ens permetessin treballar amb una mica més de comoditat. No fou possible, entre altres coses perquè un dels meus superiors era un catedràtic i excapellà a qui la dona li havia fugit amb un ajudant de classes pràctiques, una categoria que en aquell temps era la més baixa de l'escalafó universitari. Fou, ja ho enteneu, una ofensa intolerable. Aquest col·lega que es prenia de manera seriosa el seu ofici de professor i la seva matèria, un dia, davant un bon nombre de filòsofs, em pregunta què opinava jo de la metafísica i a quin curs s'hauria d'explicar. La temptació fou massa grossa i no vaig poder estar d'acudir a un aforisme de Fuster i vaig dir que segons l'autor de Sueca, malauradament poc conegut a Aragó, «La metafísica és l'art d'agafar la vaca pels collons». Què hauríeu fet vosaltres si haguéssiu tengut una oportunitat semblant? Idò, a l'excapellà li va caure torta la meva aparent frivolitat i jo vaig menjar morena la resta del temps que vaig romandre a Saragossa. No em féu cap obsequi, el filòsof banyut.

Encara que mai els meus companys i amics de departament em varen retreure la meva poca traça per a aconseguir un càrrec per a atracar-me al poder universitari, jo vaig notar que estaven una mica decebuts i per conhortar-los un dia els vaig amollar una frase que no sé si la vaig manllevar d'algú o era
"és poc probable" de la meva somada. La frase deia que a nosaltres "a ells i a mi" ens havia tocat ser teòlegs i no bisbes; que els bisbes, és a dir, els que tenguessin poder, menjarien llagosta i nosaltres mongetes; que ells anirien en una «mercedes» i nosaltres amb sis-cents; que ells viatjarien i nosaltres romandríem a Saragossa, etc. Només tendríem un avantatge, sols un avantatge: que nosaltres tendríem més temps i més llibertat per llegir i per escriure el que volguéssim. L'havíem d'aprofitar.

He de dir que quan jo em vaig inventar o manllevar la frase sobre la voluntat de ser teòlegs i no bisbes jo tenia dins el cap les figures de Hans Kung, Schillebeck i sobretot els autors que anys abans jo havia llegit: Enrique Miret Magdalena o José Jiménez Lozano (no confondre amb Federico Jiménez Losantos), que escrivien setmanalment a Triunfo i Destino.

Com he dit al principi he intentat, aquestes setmanes, conhortar-me de les cridades que no he rebut i dels càrrecs que no m'han ofert. He meditat sobre quins podrien ser, ara, els meus models. Quins podrien ser, dit d'altra manera, els teòlegs d'avui en dia comparables a Miret Magdalena i Jiménez Lozano. He de confessar sense vergonya que no n'he trobat cap. No vull dir, uep!, que no n'hi hagi, vull dir que si n'hi ha tenen molt poca presència en el mitjans de difusió. Si hom val assabentar-se sobre el que pensen els especialistes en la fe, sobre què fan recerca, quines són les seves principals conclusions, ho té "em podeu creure" molt difícil si no acudeix a una hemeroteca especialitzada en teologia. Si no temin a mà aquest tipus d'hemeroteca hem d'acudir a escoltar els anomenats «capellans estels» "a Mallorca en tenim més d'un" que ens parlen de la seva bondat o a connectar la tele i sentir els despropòsits tridentins de P. Martínez Camino, que sí que es pot confondre amb F. Jiménez Losantos. Però Martínez Camino té molt més de bisbe que no de teòleg. Basta mirar-li el coll.