José Saramago, el premi Nobel portuguès, ha obert la caixa dels trons. El passat diumenge va ser entrevistat pel Diario de Notícias, de Portugal, un diari que, fixeu-vos com són els portuguesos, compta amb un carrer propi a Lisboa, un carrer situat a ple Baïrro Alto, no us penseu, que és com si La Vanguardia, per posar un cas, tengués un carrer al Gòtic. El premi Nobel va proposar "una vegada més, sí, és cert, si no s'és persistent molt difícilment es pot aconseguir impregnar amb idees la mentalitat dels lectors" la unió entre Portugal i Espanya, en allò que ell anomena Ibèria. Lògicament, a l'endemà, tothom va saltar a la jugular del Nobel.
La idea de l'iberisme ha tengut ferms defensors, especialment en el segle XIX, i durant les dues infames dictadures "la de Salazar a Portugal i la de Franco a Espanya", hi va haver més d'un general, algun cunyat i una banda de facinerosos (amb nom de part de dit, per més senyes), que volien créixer de cap a l'Estat veí. L'ocurrència del Nobel que, atenció, això no ho hem d'oblidar, viu a Lanzarote, es fonamenta en aspectes econòmics. Certament, Portugal és un país amb uns índexs de pobresa més elevats que Espanya i de desenvolupament més baixos que Espanya agafada en el seu conjunt, però dubto que la solució als seus problemes sigui ajuntar-se amb Espanya.
El més sorprenent del cas és que la proposta la faci un premi Nobel de literatura portuguès. No sé si tanta estona al sol canari li ha fet mal al cap, si és que l'edat no perdona, o si la seva dona "que diuen que hi té molta influència" li ha menjat el cap dient-li que no té cap futur escriure per a un país de 10'5 milions de persones i amb un Brasil que de cada cop avança més ferm de cap a la secessió lingüística. Sigui com sigui, crec que Saramago no ha après res de la seva estada a Espanya i de la lectura dels diaris espanyols. O això o està disposat a sacrificar la cultura portuguesa i la sang vessada pels portuguesos per aconseguir la seva independència i mantenir-la. Crec que Saramago no és conscient, en cap cas, que la unió amb Espanya significaria "a la curta o a la llarga" un retrocés lingüístic de primer ordre per a un portuguès que és una llengua riquíssima amb una cultura extraordinària, i que no ha entès res de llegir la premsa i intentar entendre les reivindicacions del nacionalisme gallec, basc o català. O això, o a ell, que és comunista reconegut, se li escapa bloquejat com està per fer una societat igual i justa i on tothom tengui una llibertat tan relativa com la de la Rússia comunista. Sembla com si Saramago encara no s'hagi reciclat i no hagi passat a ser un eurocomunista, com si no hagués après res del 1968 (el de la Primavera de Praga i no el de París, precisament).
El passat diumenge, quan ell ja havia obert la caixa dels trons, jo era a Paço d'Arcos, una localitat de la ribera del Tejo a 20 minuts en tren de Lisboa, un lloc amb una platja fluvial i un petit port de pescadors ben recomanable, mirant el partit de futbol entre Argentina i Brasil. Era, per cert, a la seu de l'Sporting de Lisboa de la localitat. Al final un home ho va resumir a la perfecció. «Hi ha derrotes inadmissibles, com per a l'Argentina perdre amb Brasil. És com si nosaltres... com si Portugal perdés amb Espanya, quina vergonya!». Clar que mentre es deia això, el senyor Saramago devia estar confortablement assegut o al llit, llegint alguna cosa, fent l'intel·lectual, ben lluny, com sempre, del sentiment del seu poble, abandonat per ell. Iberisme? No gràcies, clama Portugal. I els països catalans, per descomptat. I per acabar, una altra reflexió d'un portuguès anònim per la ràdio: «prefereixo viure un sol dia essent lisboeta, que una vida essent espanyol». Clar que Saramago tampoc no ho va sentir, perquè la ràdio era portuguesa. Tota una llàstima.
