José Saramago, el premi Nobel portuguès, ha obert la caixa dels
trons. El passat diumenge va ser entrevistat pel Diario de
Notícias, de Portugal, un diari que, fixeu-vos com són els
portuguesos, compta amb un carrer propi a Lisboa, un carrer situat
a ple Baïrro Alto, no us penseu, que és com si La Vanguardia, per
posar un cas, tengués un carrer al Gòtic. El premi Nobel va
proposar "una vegada més, sí, és cert, si no s'és persistent molt
difícilment es pot aconseguir impregnar amb idees la mentalitat
dels lectors" la unió entre Portugal i Espanya, en allò que ell
anomena Ibèria. Lògicament, a l'endemà, tothom va saltar a la
jugular del Nobel.
La idea de l'iberisme ha tengut ferms defensors, especialment en
el segle XIX, i durant les dues infames dictadures "la de Salazar a
Portugal i la de Franco a Espanya", hi va haver més d'un general,
algun cunyat i una banda de facinerosos (amb nom de part de dit,
per més senyes), que volien créixer de cap a l'Estat veí.
L'ocurrència del Nobel que, atenció, això no ho hem d'oblidar, viu
a Lanzarote, es fonamenta en aspectes econòmics. Certament,
Portugal és un país amb uns índexs de pobresa més elevats que
Espanya i de desenvolupament més baixos que Espanya agafada en el
seu conjunt, però dubto que la solució als seus problemes sigui
ajuntar-se amb Espanya.
El més sorprenent del cas és que la proposta la faci un premi
Nobel de literatura portuguès. No sé si tanta estona al sol canari
li ha fet mal al cap, si és que l'edat no perdona, o si la seva
dona "que diuen que hi té molta influència" li ha menjat el cap
dient-li que no té cap futur escriure per a un país de 10'5 milions
de persones i amb un Brasil que de cada cop avança més ferm de cap
a la secessió lingüística. Sigui com sigui, crec que Saramago no ha
après res de la seva estada a Espanya i de la lectura dels diaris
espanyols. O això o està disposat a sacrificar la cultura
portuguesa i la sang vessada pels portuguesos per aconseguir la
seva independència i mantenir-la. Crec que Saramago no és
conscient, en cap cas, que la unió amb Espanya significaria "a la
curta o a la llarga" un retrocés lingüístic de primer ordre per a
un portuguès que és una llengua riquíssima amb una cultura
extraordinària, i que no ha entès res de llegir la premsa i
intentar entendre les reivindicacions del nacionalisme gallec, basc
o català. O això, o a ell, que és comunista reconegut, se li escapa
bloquejat com està per fer una societat igual i justa i on tothom
tengui una llibertat tan relativa com la de la Rússia comunista.
Sembla com si Saramago encara no s'hagi reciclat i no hagi passat a
ser un eurocomunista, com si no hagués après res del 1968 (el de la
Primavera de Praga i no el de París, precisament).
El passat diumenge, quan ell ja havia obert la caixa dels trons,
jo era a Paço d'Arcos, una localitat de la ribera del Tejo a 20
minuts en tren de Lisboa, un lloc amb una platja fluvial i un petit
port de pescadors ben recomanable, mirant el partit de futbol entre
Argentina i Brasil. Era, per cert, a la seu de l'Sporting de Lisboa
de la localitat. Al final un home ho va resumir a la perfecció. «Hi
ha derrotes inadmissibles, com per a l'Argentina perdre amb Brasil.
És com si nosaltres... com si Portugal perdés amb Espanya, quina
vergonya!». Clar que mentre es deia això, el senyor Saramago devia
estar confortablement assegut o al llit, llegint alguna cosa, fent
l'intel·lectual, ben lluny, com sempre, del sentiment del seu
poble, abandonat per ell. Iberisme? No gràcies, clama Portugal. I
els països catalans, per descomptat. I per acabar, una altra
reflexió d'un portuguès anònim per la ràdio: «prefereixo viure un
sol dia essent lisboeta, que una vida essent espanyol». Clar que
Saramago tampoc no ho va sentir, perquè la ràdio era portuguesa.
Tota una llàstima.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.