Una diferència important entre l'actual sistema de partits polítics i el que es va configurar el 1977, arran de les primeres eleccions democràtiques, és que els sectors conservadors estatalistes es varen aglutinar entorn de dos partits molt diferents. D'una banda, es creà UCD, una coalició que integrà un amplíssim ventall ideològic que anava des de la socialdemocràcia moderada fins a la democràcia cristiana, i, per l'altra, Aliança Popular â"APâ", molt més dretana i hereva directa del franquisme.
El gran impulsor d'AP en l'àmbit estatal fou l'exministre franquista Manuel Fraga. La nova formació, fundada l'octubre del 1976, incorporà un gran nombre d'antics dirigents franquistes, com Gonzalo Fernández de la Mora, Federico Silva Muñoz, Licinio de la Fuente i Laureano López Rodó. A Palma, es va presentar el 9 de març del 1977 i va aglutinar un conjunt d'embrionaris grups polítics dretans, com l'Acción Democrática Española, Acción Regional, Democracia Social, Reforma Democrática, Unión Nacional Española i la Unión del Pueblo Español. Aquesta darrera associació era, d'alguna manera, l'hereva de l'antic partit únic, el Moviment Nacional, i, com ha explicat l'historiador Antoni Nadal, va esser liderada per Gabriel Tous, aleshores procurador a Corts, Sebastià Serra de Gayeta i Miquel Garau.
A més d'inequívocament dretana, AP era radicalment unitarista i espanyolista. Ja el mes de maig de 1976, segons les dades aportades per Miquel Payeras en el seu llibre imprescindible Les utopies esvaïdes (1979), un dirigent estatal de la fraguista Reforma Democrática es va manifestar clarament en contra de l'autonomia política, perquè «España es plural pero una». Així, no és estrany que, el juny del 1977, AP fos l'únic partit important que no signàs el Pacte Autonòmic, si bé el dirigent eivissenc Abel Matutes el va signar a títol individual. De fet, tot el que envolta la creació i primer desenvolupament d'AP a les Pitiüses és una història que té poc a veure amb la implantació i evolució del partit a Mallorca.
La candidatura d'AP a les eleccions a Corts de juny del 1977 fou encapçalada, al Congrés, per l'esmentat Gabriel Tous Amorós, que es destacà pel seu antiautonomisme, l'industrial Andreu Buades Fiol, l'advocat i tinent de batle de l'Ajuntament de Palma, Antoni Cirerol Thomàs, la mestra i assistenta social Maria Gomila Horrach i l'empresari Miquel Munar Mut. Al Senat per Mallorca, els candidats foren l'enginyer i exbatle franquista de Palma (1972-1976), Rafael de la Rosa Vázquez, i l'empresari agrari Luis de Olascoaga Kroeber. La propaganda electoral d'AP posava especial èmfasi en «España, lo único importante» i en «libertad y orden». Tot el material era redactat íntegrament en castellà i en el seu programa electoral si bé es parlava de descentralitzar «la actividad cultural», ni tan sols es feia referència a la pluralitat lingüística.
Els resultats electorals d'AP a les Illes Balears, excepció feta de les Pitiüses, foren més aviat mediocres. En el conjunt de l'arxipèlag, obtengueren 28.489 vots, el 8'6% i varen esser la tercera força més votada però no va esser suficient per aconseguir representació. A Mallorca, només arribaren al 7% dels sufragis, un percentatge inferior al de Menorca (13'9%) i, encara més, al d'Eivissa i Formentera (20'5%). Per municipis, a Mallorca, els millors resultats correspongueren als pobles més meridionals, com ses Salines (24%), Campos (22%), Porreres (23%) i Santanyí (14%) així com a alguns municipis petits o mitjans de caràcter força rural. Aquest fou el cas de Maria de la Salut (16%), Escorca (16%), Campanet (12%) i Puigpunyent (12%). Però l'únic èxit clar d'AP vengué d'Eivissa i tenia un nom propi, Abel Matutes Juan, elegit senador amb el 37% dels vots.
Malgrat els seus limitats resultats, que no milloraren gaire en els comicis del 1979, la desfeta d'UCD va fer que AP es convertís en el gran partit conservador que controlarà les principals institucions autonòmiques a partir del 1983. Així, el franquisme no moria sinó que es transformava en una dreta cada vegada amb menys complexos.
Antoni Marimón Riutort, historiador
