algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Els llorers del desastre

Sembla com si els temps fossin molt més propicis al rigor que al lirisme. Al nostre nivell, això vol dir que van més aviat en contra del noucentisme, del neonoucentisme i de l'escola mallorquina, per descomptat. Perquè quan parl de rigor no em referesc exactament a cap rigor formal sinó a un rigor de les idees, molt més radical. Un rigor que no pretén primordialment crear beutat sinó trobar veritat, una mica de veritat, per limitada que aquesta sigui o que serà (que ho serà sempre). Un rigor que pot esser no manco fervorós —no en mancaria d'altraâ— que el rigor formal del passat suara esmentat. Un rigor que no cau en cap mena de lírica exclusiva. Perquè és del tot fals que la parenta pobra/rica hagi d'esser forçosament lírica o elegíaca i res més. La parenta pobra actual és una parenta que, sobretot, passa molta fam i molta set de veritat, de més coneixement. En tot cas, s'ocupa del present, no del passat. La idea que hàgim experimentat o fruït un petit o gran paradís en el passat â—tan cara al marit de la senyora de can Sabater de Binissalem —, senzillament, no té cap fonament entre nosaltres. De fet, tampoc no resulta ja creïble que poguem lluitar per a l'establiment futur de cap utopia futura. Si alguna cosa caracteritza l'actualitat és l'esvaïment o la pura i simple desaparició de tota mena d'il·lusions, almanco entre nosaltres. El poeta no és un sonat. El poeta no és cap adolescent convalescent. El poeta no viu en un altre món per molt que hi hagi molta de gent que sembla que n'estigui convençuda. I, per descomptat, tampoc pot tenir, a hores d'ara, la mentalitat d'un Pablo Neruda.

Totes aquestes obvietats —si podem dir obviar, obvi, òbviament, per què no hem de poder dir obvietat? — vénen al magí d'aquest lector quan s'enfronta amb un llibre tan rigorós com Fervor tan fosc, de Pere Antoni Pons, magníficament editat en la col·lecció 'enSiola poesia', amb uns dibuixos originals de Menéndez Rojas i un colpidor text de presentació a la contraportada que ens recorda que el fervor i la fosca són complementaris en nosaltres i que «sense el fervor, la fosca seria insuportable», així com també que «sense la fosca, el fervor seria incongruent». El fet d'esser tan rigorós vol dir que no és cap mena de recull o poemari ans un llibre perfectament unitari, a la vegada «vibrant com una veu que tot ho celebra / o desolat com un batall sense campana», un llibre en el qual ens trobam i topam tant amb la fervorosa recerca de més coneixement com amb la fosca de la nostra ignorància, presentades o mostrades com indissolublement relligades, com la nostra lliure resposta a la nostra imposada circumstància. Perquè el lector, en aquest cas, s'identifica aviat amb l'autor, ja que la seva fam i el seu comport són encomanadissos, força contagiosos, jo diria que del tot exemplars. «Perquè l'enyor no és / que manqui la llum, sinó posseir tota la fosca». I és que l'única resposta raonable —per incòmoda que pugui resultar per a alguns — és la lucidesa. Perquè fer-se il·lusions no serveix absolutament per res. «I sí: també sé massa bé / que no hi ha estrelles, / només un sostre espès / i que ni els impulsos ni les ungles / no em valdran», ens diu Pere Antoni Pons a Després de les tisores.

La peripècia del poema El gegant és igualment reveladora: «I abans de tornar a casa, / molt tard, / entrava al bar del poble, prenia / una copa i cridava després: / Per què he nascut / per cercar l'esperança, / jo sóc el migdia del desastre. — / Quan, al llit de mort, / li demanaren si l'havia trobada, / es va posar a plorar / i va dir que sí». Però, per descomptat, Pere Antoni Pons no cultiva cap sensibleria, ben al contrari, la seva veu sona més aviat «com la pedregada que expulsa les nimfes del riu». La qual cosa no vol suposar tampoc que pretengui alliberar-se —si ho podem dir així — de tota sensibilitat. També ben al contrari, no és en absolut a insensibilitzar-se que juga el practicant de la parenta pobra/rica, allò que persegueix adelerat. Com ens ho demostra complidament a la primera estrofa de Els punys oberts: «Aquestes mans, abans tan buides, / aquestes mans que tant de temps / pidolaren un pes, la tebior d'un volum / i la llum d'una forma, ara no s'avesen / a haver-los trobat, no s'atreveixen / a reconèixer-se plenes». El ple i el buit, el fervor i la foscor, són per un igual el domini de l'home. El poema Himne té sols dos versos, ambdós d'igual pes: «La llum és més eloqüent. / La fosca té tota la raó». L'home pot sentir-se realitzant-se —que no realitzat — en el fervor, almenys certs moments. «Però també són seus els triomfs / de saber-se no-res entre ningú, / i de no tenir por, / i de portar / sobre el cap ben alt / els llorers del desastre».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.