algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

En direcció prohibida

Per anar a la contra
Per fi he pogut visionar La vida dels altres, la pel·lícula alemanya del director Florian Henckel que relata les penoses vicissituds d'un grup d'homes i dones que, durant la dècada dels vuitanta, viuen en l'Alemanya de l'Est, un país i una societat en què el totalitarisme comunista exerceix de Déu gris i omnipotent, i en què la STASI, la tentacular policia secreta del règim, amenaça i violenta la intimitat dels seus ciutadans per tenir-los en tot moment, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància perfectament controlats, per políticament apoderar-se'ls i per aprofitar-se'n anímicament; en fi, per destrossar-los en tot allò que els hauria de definir —la llibertat de pensament, el dret a l'alegria, l'oportunitat per forjar-se un futur propi— com a éssers humans.

Quan es va estrenar als cinemes, La vida dels altres va ser un triomf total, va rebre elogis unànimes per part de la crítica i els espectadors i fins i tot va acabar guanyant, en l'última cerimònia de lliurament dels Oscar, el guardó a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Tants èxits i elogis i guardons resulten perfectament comprensibles, perquè a banda dels mèrits cinematogràfics del film —un guió lúcid i punyent, un argument que combina el thriller i el drama, unes interpretacions inquietants i commovedores, un ritme que mentre atrapa l'espectador és també capaç d'embolcallar-lo en la monotonia fangosa de les societats comunistes—, aquesta fou la primera pel·lícula que va gosar descriure el funcionament —procediments, objectius— de la temible STASI, que si en el passat era l'emblema de l'eficàcia sinistra del Partit Comunista, en l'actualitat és una de les proves més irrefutables de l'horror constitutiu d'aquella ideologia.

Així mateix, per una feliç casualitat potser no del tot casual, el visionat de la pel·lícula de Florian Henckel m'ha coincidit amb la lectura de Pastoral americana, una de les novel·les més vastes i reconegudes de l'escriptor nord-americà Philip Roth. En aquesta novel·la, el Balzac de Newark relata les peripècies d'una esforçada nissaga de comerciants jueus que es dediquen amb gran èxit al negoci pelleter i que veuen com, un mal dia, tota la felicitat íntima assolida i tot el prestigi social acumulat gràcies a l'esforç de tres generacions de treballadors honrats, estalviadors i responsables se'n van en orris perquè la seva filla, una jove fins llavors amable i encantadora, a finals dels anys seixanta es converteix en una comunista pueril i radical, visceralment ressentida amb el món a què pertany i amb el seu entorn familiar. La família Levov és destruïda quan la seva filla comet un atemptat amb bomba que mata un innocent.

La novel·la de Roth no és un relat polític, ni funciona a la manera d'un escànner sociològic que descriu l'evolució dels Estats Units durant les últimes dècades, però, com molts dels millors novel·listes d'ara i de fa cent i dos-cents i tres-cents anys, Roth també ofereix als seus lectors l'expressió completa (fins allà on és possible) d'un món, és a dir, d'un país i una gent. L'interès narratiu, intel·lectual i moral de Philip Roth, en aquesta obra sobretot se centra en els convulsos anys seixanta, els anys de la guerra del Vietnam i de les protestes pacifistes, de les reivindicacions racials dels negres, de les ànsies de llibertat, de les batusses de carrer i de les rebel·lions deliberades, però també els anys de la demagògia, de les revolucions de l'esquerra afortunadament frustrades, de les palles mentals ideològiques, del messianisme tronat, del vulgar infantilisme, de la violència perillosa i sense cap altra finalitat que prodigar el caos i el desvari. Per al lector que encara vegi la dècada dels seixanta com un paradís net, de llibertat i de promeses, res millor que la lectura de la Pastoral americana. No és que Roth rebenti i menyspreï les fites innegables —germinals del nostre present raonablement imperfecte— assolides en aquella època. Però en mostra, clínicament i sense embuts, la seva part més fosca. El malson del somni. Els cadàvers del combat. El paisatge derruït de la batalla.

Igualment, la lectura de l'obra de Roth i el visionat del film de Henckel serveixen per demostrar, de manera incontrovertible, que les ideologies dites revolucionàries o d'extrema esquerra només serveixen per anar a la contra. És a dir, serveixen per desmuntar o corregir un sistema corrupte i perniciós, però no per muntar-ne i governar-ne un de just i positiu. La Revolució Francesa és bona perquè derroca Lluís XVI, no perquè el substitueix per Robespierre. De la mateixa manera que el Comunisme triomfa amb la mort dels tsars i fracassa amb la vida d'Stalin.

Els bens i el conill
És una llàstima, però no sé com evitar-ho. Cada vegada que estic de viatge, hi ha una cosa que m'impedeix de gaudir plenament d'allò que faig. Tant és si es tracta d'una visita al palau portuguès de Sintra (un deliri romàntic convertit en arquitectura), o d'una passejada lenta per la Royal Mile d'Edimburgh (una ruta urbana que és alhora un túnel del temps, que comença al castell medieval i desemboca al nou parlament escocès sobirà), o d'una asseguda contemplativa en el banc d'alguna catedral gòtica. Sempre hi ha una molèstia, que rebaixa les vistes que vull observar, empobreix el lloc que vull visitar o destrueix l'encant de l'espectacle de què voldria formar part. Aquesta molèstia perenne, aquesta gastroenteritis de la idea —romàntica— de viatge, són, evidentment, els turistes, aquests bens multitudinaris amb càmera fotogràfica.

De totes maneres, els turistes també poden reportar alguna cosa bona: la sublimació de la pròpia singularitat, l'orgull de no ser com els altres. Ho vaig comprovar l'altre dia que vaig passar un parell de dies a París. Tenia ganes de visitar el Louvre però no em sobrava el temps, així que vaig decidir que només em dedicaria a la pintura holandesa, flamenca i italiana dels segles XIV, XV i XVI.

Ja duia un parell d'hores passejant quan vaig anar a parar a la que deu ser la sala més concorreguda de tot el museu, la que acull la Mona Lisa de Da Vinci. Protegida per una barra de ferro que impedeix als visitants d'aproximar-s'hi a menys de tres metres, resguardada rere un vidre, flanquejada per quatre guardes de seguretat, contemplar la Mona Lisa amb un mínim de condicions s'ha convertit —ho sap qualsevol persona que apreciï de veritat la pintura— en un impossible. Però, així i tot, els turistes s'hi amuntegaven a davant: pegaven colzades, movien estratègicament el coll, alçaven les mans amb la càmera de fer fotos... Vaig desistir de fins i tot provar de mirar-la. I quan ja estava a punt de partir, em vaig fixar en una pintura que hi havia darrera de la paret on penja el quadre tan famós. Era un Ticià, que es titula La verge del conill i que potser el lector culte coneix o recorda. Un prodigi de tendresa, el color delicat, Déu encarnat en la joia quotidiana: la Mare de Déu que acaricia un petit conill blanc i el nen Jesús que, en braços de Santa Caterina, estira el seu braç menut per provar de tocar-lo. Quanta vida, quanta bellesa, força més que en la pintura de Leonardo Da Vinci... Però això als turistes els és igual. Si van de viatge, és només per veure i fotografiar allò que els han dit que han de veure i fotografiar. No pensen, no decideixen, no trien: només van on han d'anar, miren cap a on els assenyalen, fan allò que els diuen. Són de viatge i sembla que són a casa. Potser és per això que, quan són a casa, sembla que no són enlloc?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.