Un apunt inicial. Com que al meu catecisme après en la infància
ja se li han esborrat algunes pàgines de la memòria he volgut
googolejar una mica per refrescar això de les obres de
misericòrdia. O bé no me n'he sabut sortir, o bé la xarxa "ai, el
Vaticà que només recepta no condons" té algunes mancances. De totes
maneres, en el meu afany de documentar-me us he de confessar que he
aclarit quines eren les virtuts cardinals, que me sonaven de nom
però que hauria estat incapaç de declinar.
Ja podeu endevinar, idò, que no es tracta d'un article per donar
peixet al Pacte en justa correspondència a aquells que no li han
volgut atorgar els cent dies de gràcia i cortesia, ni tampoc, tots
els déus me n'alliberin, per començar-li a donar estopa. Tenc molt
clara una cosa, que m'agradaria compartir amb la gent que em
llegeix, i aquests quatre anys darrers que hem passat ens ho han
corroborat: per molt malament que ho facin els nostres, sempre ho
faran infinitament millor que no ho fan els contraris, especialment
en dos aspectes genèrics que són, per a mi, prioritaris: el PAÍS,
en majúscula, i el territori, també en lletres grossotes. Per tant,
cal ser molt constructius, en primer lloc, i també fer ús de les
tres virtuts teologals: això és, la fe que es fa una feina ben
feta; l'esperança que a la llarga o a mig termini donarà el fruit
que tots esperam, encara que no sigui tan madur i tan gros com
voldríem; i la caritat davant els errors no intencionats que es
cometran.
També, ja que el Google m'ho ha posat en safata, caldrà també
armar-se prou de les virtuts cardinals "que mai no sabia què volien
dir, i ara la curiositat m'ha picat i he seguit el sistema més
tradicional d'anar al DCVB i he trobat que vol dir principal". Bé,
aquestes també les haurem de fer servir, encara que siguin de segon
ordre teològic, segons l'escalafó amb què les vaig aprendre. Haurem
de tenir molta fortalesa, molta. Les mestralades estarasianes, ergo
peperes, ja comencen a fer-se evidents a tots els mapes del temps i
el satèl·lit meteosat les ha captades en forma, nítida, de
gavinotes negres que tenen el seu epicentre en el bec esmolat; se
sospita que van acompanyades d'altres turbulències mediàtiques. A
més a més, el PP no es dedicarà tant a fer propostes constructives
o destructives, que ja seria una feina d'oposició. Sinó més aviat
es decicaran contínuament a posar el dit dins la nafra, a tirar-hi
sal i vinagre. I dins quina nafra posaran sempre el dit? Dins
aquelles que, al seu parer, puguin desestabilitzar el Govern,
aquelles que puguin mostrar les contradiccions internes, que sempre
n'hi ha dins un pacte (i també a un partit polític, però a un
partit polític és més fàcil minimitzar-les: qui surt del botador,
qui fa moure la ginyola ideològica del partit és decapitat sense la
més mínima pietat. Per exemple, a l'exdirector general de política
lingüística, Miquel Melià, li he sentit dir més vegades i amb més
contundència la paralua llengua catalana, per referir-se a la
nostra, d'ençà que era un càrrec en funcions que no durant tota la
legislatura).
Posades així les coses, l'optalidon de la fortalesa per ventura
no ens serà suficient per poder afrontar la maregassa que ens
espera, i s'hauran de fer servir les altres tres virtuts cardinals
restants: la temprança, perquè sempre haurà de ser present perquè
les diverses opcions que conformen el pacte no se sentin gaire
fellones. Per tant, qualsevol intent de fagocitació del companyó de
viatge augmentarà la tensió a bord. Sí, molta temprança, molta mà
esquerra. I evidentment també molta prudència, però tenint ben
present allò atribuït a Jordi Carbonell, que la prudència no ens
faci traïdors. La prudència no ha de consistir a embullar fil com
qui mastega xiclet, es tracta de fer passes endavant fermes i
segures. I, per acabar de confitar-ho tot, serà necessària molta
justícia. En el sentit més ampli: que es governi per a l'interès
general de la ciutadania i no per als interessos particulars,
frase, aquesta darrera, tan etèria com manyuclada, però sembla que
s'ha de dir.
Les obres de misedicòrdia? Que cadascú posi les que tengui més a
l'abast per, entre tots, fer que la barca arribi a bon port. De
fet, no feia comptes parlar d'això avui, sinó d'una altra cosa amb
el mateix títol. El Google m'ha despistat. Que hi farem!
L'acabatall pot ser el mateix que havia pensat: que al final dels
quatre anys puguem tenir la sensació que han estat quatre anys
virtuosos.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.