Un apunt inicial. Com que al meu catecisme après en la infància ja se li han esborrat algunes pàgines de la memòria he volgut googolejar una mica per refrescar això de les obres de misericòrdia. O bé no me n'he sabut sortir, o bé la xarxa "ai, el Vaticà que només recepta no condons" té algunes mancances. De totes maneres, en el meu afany de documentar-me us he de confessar que he aclarit quines eren les virtuts cardinals, que me sonaven de nom però que hauria estat incapaç de declinar.
Ja podeu endevinar, idò, que no es tracta d'un article per donar peixet al Pacte en justa correspondència a aquells que no li han volgut atorgar els cent dies de gràcia i cortesia, ni tampoc, tots els déus me n'alliberin, per començar-li a donar estopa. Tenc molt clara una cosa, que m'agradaria compartir amb la gent que em llegeix, i aquests quatre anys darrers que hem passat ens ho han corroborat: per molt malament que ho facin els nostres, sempre ho faran infinitament millor que no ho fan els contraris, especialment en dos aspectes genèrics que són, per a mi, prioritaris: el PAÍS, en majúscula, i el territori, també en lletres grossotes. Per tant, cal ser molt constructius, en primer lloc, i també fer ús de les tres virtuts teologals: això és, la fe que es fa una feina ben feta; l'esperança que a la llarga o a mig termini donarà el fruit que tots esperam, encara que no sigui tan madur i tan gros com voldríem; i la caritat davant els errors no intencionats que es cometran.
També, ja que el Google m'ho ha posat en safata, caldrà també armar-se prou de les virtuts cardinals "que mai no sabia què volien dir, i ara la curiositat m'ha picat i he seguit el sistema més tradicional d'anar al DCVB i he trobat que vol dir principal". Bé, aquestes també les haurem de fer servir, encara que siguin de segon ordre teològic, segons l'escalafó amb què les vaig aprendre. Haurem de tenir molta fortalesa, molta. Les mestralades estarasianes, ergo peperes, ja comencen a fer-se evidents a tots els mapes del temps i el satèl·lit meteosat les ha captades en forma, nítida, de gavinotes negres que tenen el seu epicentre en el bec esmolat; se sospita que van acompanyades d'altres turbulències mediàtiques. A més a més, el PP no es dedicarà tant a fer propostes constructives o destructives, que ja seria una feina d'oposició. Sinó més aviat es decicaran contínuament a posar el dit dins la nafra, a tirar-hi sal i vinagre. I dins quina nafra posaran sempre el dit? Dins aquelles que, al seu parer, puguin desestabilitzar el Govern, aquelles que puguin mostrar les contradiccions internes, que sempre n'hi ha dins un pacte (i també a un partit polític, però a un partit polític és més fàcil minimitzar-les: qui surt del botador, qui fa moure la ginyola ideològica del partit és decapitat sense la més mínima pietat. Per exemple, a l'exdirector general de política lingüística, Miquel Melià, li he sentit dir més vegades i amb més contundència la paralua llengua catalana, per referir-se a la nostra, d'ençà que era un càrrec en funcions que no durant tota la legislatura).
Posades així les coses, l'optalidon de la fortalesa per ventura no ens serà suficient per poder afrontar la maregassa que ens espera, i s'hauran de fer servir les altres tres virtuts cardinals restants: la temprança, perquè sempre haurà de ser present perquè les diverses opcions que conformen el pacte no se sentin gaire fellones. Per tant, qualsevol intent de fagocitació del companyó de viatge augmentarà la tensió a bord. Sí, molta temprança, molta mà esquerra. I evidentment també molta prudència, però tenint ben present allò atribuït a Jordi Carbonell, que la prudència no ens faci traïdors. La prudència no ha de consistir a embullar fil com qui mastega xiclet, es tracta de fer passes endavant fermes i segures. I, per acabar de confitar-ho tot, serà necessària molta justícia. En el sentit més ampli: que es governi per a l'interès general de la ciutadania i no per als interessos particulars, frase, aquesta darrera, tan etèria com manyuclada, però sembla que s'ha de dir.
Les obres de misedicòrdia? Que cadascú posi les que tengui més a l'abast per, entre tots, fer que la barca arribi a bon port. De fet, no feia comptes parlar d'això avui, sinó d'una altra cosa amb el mateix títol. El Google m'ha despistat. Que hi farem! L'acabatall pot ser el mateix que havia pensat: que al final dels quatre anys puguem tenir la sensació que han estat quatre anys virtuosos.
