Tenir el mò-bil a mà, ca-rregat i a punt és el que aquests dies fan moltes persones a l'espera de la gran notícia. Una gran notícia que sol venir acompanyada de dues paraules: alt càrrec. Els alts càrrecs són la segona línia, inclús la segona divisió, però per a un gran sector dels designats significa apujar professionalment de manera notable. De fet, n'hi ha molts que consideren una sort estar a la reraguarda, sense tanta pressió política ni mediàtica. I és que realment qui se'n recorda dels noms dels directors generals, al marge del seu personal directe? Això fa que després d'una legislatura es pugui seguir surant , d'una direcció a una altra, d'una assessoria a un altre, sense el gran judici polític ni del quart poder. Pel contrari, ésser una gran «estrella mediàtica» "això de líder o estadista sembla una mica fort pel nostre escenari" té un principal inconvenient: si et fan fora a les urnes t'has d'inventar qualsevol cosa per retirar-te amb una mica de dignitat, per exemple «me'n vaig a USA a desenvolupar-me professionalment». Així les coses, hores d'ara, millor si l'aspiració està en un alt, però no molt alt, càrrec i, sobretot, si l'aspirant és de sexe femení. D'aquesta manera les possibilitats es multipliquen ostensiblement, ja que es veu que és difícil trobar dones competents. Una afirmació lògica quan pensam en la capacitat intel·lectual de tants i tants directors generals que hem conegut... L'única explicació estaria en una sobredosi col·lectiva d'autoestima masculina. No hi ha res pitjor que creure's el que un no és, però en el cas dels nostres mascles polítics això sembla que és la seva destinació natural. Amb tanta superioritat, estic per demanar a personatges com Calvo, Munar, Armengol, Estaràs, Nájera, Barceló, Amer... que donin les gràcies pertinents a qui les ha col·locades, a pesar de les seves limitacions.
Jo com a bona mitòmana que som em dedicaré a seguir i escoltar els protagonistes mascles d'aquesta història. Aquests que han estats triats, no per omplir una quota femenina, sinó per la seva suposada capacitat. Aquests, com Antich que, a pesar d'haver tret manco vots que les seves dues companyes de partit, es mostra incapaç de trobar prou directores generals. Que pobre! Millor que una feina tan complicada la deixi en mans d'una de les dones del seu voltant, sí les de la quota.
