algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Melià Caules el marxista

Després de llegir l'article titulat Lletra de comiat als ciutadans de les Illes Balears signat pel senyor Miquel Melià Caules («disculpin que li digui senyor, però és que encara no el conec gaire bé») a Diari de Balears i Ultima Hora, un servidor de vostès va estar temptat de prendre-se'l seriosament. Fins i tot m'entraren ganes de respondre l'avorrit i farragós escrit del director general de política lingüicida del Govern de Jaume Matas. Després de rellegir-lo me'n vaig adonar que no ho pagava. El text feia honor a la frase marxista (d'en Grouxo) «és millor romandre callat i que et prenguin per beneit que parlar i aclarir el dubte».

Deixarem, idò, que sigui Grouxo qui respongui a un Melià Caules, que un dia es plantà davant Jaume Matas i li degué dir allò de «aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tenc d'altres» i que personifica i omple de contingut la dita que «la política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Aleshores Melià Caules hauria hagut de pensar que no hauria d'acceptar entrar a un Govern que l'admetés com a Director General. És clar que probablement degué pensar que el sou de professor de secundària no li bastava i «hi ha moltes coses més importants que els doblers! Però costen tant!», segur com està que «la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna...»

En el seu llefiscós text, Melià Caules fa un repàs dels viatges que s'ha pegat a costa de la butxaca del contribuent i explica les actuacions que ha fet (cal dir que caben en un paràgraf i que si no fos per la importància de la matèria, n'hi hauria per esbutzar-se de rialles).

La persona més poc útil que ha ocupat la Direcció General de Política Lingüística braveja públicament de la seva ineficàcia i mostra els peus quan intenta aparentar que ha fet feina, quan en realitat li pagaven perquè no tocàs res. No l'encerta ni en pensar-se que escriu una carta d'autorecomanació per pidolar una feina a qualque editorial que eviti la condemna que significa per a ell haver de tornar a fer feina a un institut on els adolescents no són tan pietosos com els polítics, davant l'estupidesa, quan en realitat el seu escrit és el seu patètic testament polític.

En la darrera part del text, el comediant de baixa estofa, Melià Caules, es mostra agraït (si no fos perquè en Grouxo ens havia advertit que «ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixin enganyar. És realment un idiota», pensaríem que ho fa des de la ironia o el sarcasme) a Jaume Matas, Rosa Estaràs i Francesc Fiol. No se n'ha adonat que se'n fotien d'ell a la cara? O, per ventura és que prefereix pensar allò de «no estic segur de com em vaig convertir en comediant o actor còmic. Potser no ho sigui. En qualsevol cas m'he guanyat la vida molt bé durant una sèrie d'anys fent-me passar per un d'ells».

Ara bé, les coses com són, l'article de Melià Caules, l'home que va equiparar defensar la llengua catalana amb ser etarra («no puc dir que no estic en desacord amb vostè»), el personatge que volgué deixar els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers més muts que en Harpo Marx, té un aspecte positiu i il·lusionador. És la confirmació que se'n va. I nosaltres, que mai oblidam un director general, en el seu cas farem una excepció. Hem gaudit molt amb aquesta comèdia, especialment quan s'ha acabat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.