Ayurveda

Però, ja dic, no és exactament de la medicina tradicional índia de la que m'agradaria parlar, sinó d'un dels fenòmens més interessants que ocorren en la biomedicina científica moderna. I és que l'Índia s'ha convertit en una autèntica potència mundial en el camp de la recerca en ciències de la vida. Segons l'informe d'Ernst and Young Global Biotechnology Report, la recerca biomèdica moderna índia es multiplicarà en cinc anys per deu i crearà un milió de places d'investigador. Quin és el factor que fa anar la recerca índia tan accelerada? N'hi ha diferents però un dels més important és que, al contrari del que passa a Europa i Amèrica, no existeixen gaires conflictes entre la investigació mèdica moderna i els valors de l'Hinduisme.

A l'Índia no es plantegen, per exemple, aquest dilema de la ciència mèdica occidental que veu en la recerca sobre cèl·lules mares un atac a les conviccions religioses. No us heu de pensar que l'Hinduisme no cregui en l'ànima immortal. Com el Budisme, l'Hinduisme creu també en una ànima immortal que es reencarna en un altre cos quan el primer mor. Però en el seu conjunt, l'hinduisme és molt menys rígid que la religió catòlica o la islàmica. Fins i tot quan s'ha plantejat el problema de la clonació n'hi ha que han adduït que hi ha antecedents. Citen el poema de tradició hindú anomenat «Mahabharata», on hi figura la història del cent germans Kaurawa. En el poema es conta que això "els cent germans" fou possible perquè la mare va parir un tros enorme de carn després de dos anys d'embaràs. El savi Mhahabarata va dividir aquell tros de carn en cent parts i va posar cadascuna d'elles dins un pot fins arribar a tenir-ne cent. Després de tractar amb herbes aquestes cent parts i esperar que passassin dos anys més varen sorgir cent homes que eren iguals entre si i fills d'una mateixa mare i un mateix pare. Tenien tots, a més, la mateixa dotació genètica. Mhahabarata va aconseguir una autèntica clonació humana.

La raó d'aquest augment del nombre de científics indis s'ha de cercar, tanmateix, no solament en la falta de conflictes entre ciència i fe, sinó també en l'augment de les classes mitjanes que han deixat de fer cas a Gandhi quan va dir que la civilització no consistia tant en una multiplicació i realització dels desigs com en una reducció conscient i voluntària dels béns necessaris "innecessaris, per tant" per a viure. Les classes mitjanes volen consumir i guanyar els diners necessaris per poder pagar l'esmentat consum. La carrera científica és un bon mitjà per obtenir doblers i adquirir els béns dels quals mai va voler gaudir Gandi.

Alguns crítics diuen, però, que els programes de recerca en biologia molecular que té ara l'Índia no deixen de plantejar problemes. Un d'ells és la reproducció assistida de les espècies en perill d'extinció, com els lleons i els guepards. Quan l'hagin aconseguida, la reproducció, ¿on seran inserides? Perquè molts dels llocs on habitaven han estat modificats de tal manera, que es fa impossible que hi visqui un animal en llibertat, és a dir, un animal que es guanyi les sopes per ell mateix. L'altre problema és que l'Índia és un país amb distintes classes socials i que seran les classes socials més altes les que fonamentalment podran beneficiar-se de tècniques tan sofisticades com les que per ara ofereix la biologia molecular. La venda d'òrgans és ara per ara una de les maneres que tenen per sobreviure les classes més baixes. Amb les noves tècniques "es demanen" ¿podran vendre un fill per a transplantaments?