La detenció a Santander de l'etarra Aritz Arginzoniz constitueix una passa més de les forces de seguretat en l'acorralament de l'organització armada. Des de la ruptura de la treva, ETA ha demostrat una mínima capacitat operativa i, a sobre, va perdent activistes. Aquests fracassos haurien de fer reflexionar la direcció etarra sobre l'absurditat del seu posicionament. Les accions armades amb possibilitat de complir els objectius només són possibles si es disposa d'una certa base de suport social. Això és el que ha fet possible la supervivència d'aquest grup durant els darrers lustres. Però ara es veu amb claredat que ETA està cada cop més aïllada dins el seu propi entorn i que cada cop són menys els que creuen en la violència dins el propi món abertzale. A això s'ha d'afegir que el conjunt de la societat basca n'està farta. Quan ETA trencà la treva, l'únic que aconseguí fou incrementar la duresa dialèctica del PP contra el Govern Zapatero. Res més. Però s'està demostrant que aquesta ETA actual té poc a veure amb la de fa uns anys. Quan els etarres intenten moviments són detinguts, senyal inequívoc que la capacitat de control per part del Govern central i de les forces de seguretat ha augmentat molt en els darrers anys. És una llàstima que els etarres no apostin per l'abandó de la violència i, a partir d'aquí, intentin assolir contrapartides perquè la pau definitiva arribi a Euskadi. Perquè per l'actual camí s'està assistint a un esmorteïment de l'organització dins un procés natural inevitable.

Zapatero ha actuat amb molta habilitat. Les més que probables converses que s'han duit a terme amb l'entorn etarra han servit per calibrar la seva autèntica capacitat i força i, sobretot, per conèixer el seu autèntic grau de convicció en continuar endavant amb la violència. ETA és cada vegada més dèbil i més vulnerable.