Des de la banyera

Cal dir d'entrada que resulta força perillós ficar-se a la banyera per tal d'intentar abastar les diverses panoràmiques amb què la vida ens commou i ens subjuga, amb què l'existència ens ofrena i ens castiga. Amadeu Vidal (Barcelona, 1973) parteix d'aquest recolliment íntim, proveït d'aigua i sabonera, armat amb la força de la solitud i amb la complicitat del silenci o, en ocasions, de la música, per anar a l'encalç del pretèrit llunyà i del passat més proper, aquest present que sols resta immortalitzat gràcies al domini de les paraules sobre el paper. Amb un estil irònic, a voltes mordaç, sarcàstic, que va directe al quid de la qüestió i no giravolta per meandres retòrics o abstractes, Vidal ens ofereix un exercici singular, que de tot d'una ja mostra les particularitats i els secrets del discurs. Amb el poema titulat Entro a la banyera ja queden ben clares les fites: «M'agraden les coses senzilles, / el pa amb tomàquet, / la bleda i patata, / la rutina dels avis, / els poemes que s'entenen». Així doncs, des del suposat retir en aquest reduït espai casolà el poeta ens va narrant "el to és directe, eixut, còmplice" des d'un episodi de la infantesa també lligada al reducte de la banyera, passant per un proposta voyeurista d'una nova versió del Gran Hermano, els exercicis de mantenir la respiració sota l'aigua o el record del pare omplint la banyera amb un tragí d'olles d'aigua calenta, fins a la lectura del diari diguem-ne des d'una visió un tant nihilista de la realitat («Hi ha diaris que fan el món millor / només a les pàgines necrològiques») o les indicacions per a un testament molt particular.