Cal dir d'entrada que resulta força perillós ficar-se a la banyera per tal d'intentar abastar les diverses panoràmiques amb què la vida ens commou i ens subjuga, amb què l'existència ens ofrena i ens castiga. Amadeu Vidal (Barcelona, 1973) parteix d'aquest recolliment íntim, proveït d'aigua i sabonera, armat amb la força de la solitud i amb la complicitat del silenci o, en ocasions, de la música, per anar a l'encalç del pretèrit llunyà i del passat més proper, aquest present que sols resta immortalitzat gràcies al domini de les paraules sobre el paper. Amb un estil irònic, a voltes mordaç, sarcàstic, que va directe al quid de la qüestió i no giravolta per meandres retòrics o abstractes, Vidal ens ofereix un exercici singular, que de tot d'una ja mostra les particularitats i els secrets del discurs. Amb el poema titulat Entro a la banyera ja queden ben clares les fites: «M'agraden les coses senzilles, / el pa amb tomàquet, / la bleda i patata, / la rutina dels avis, / els poemes que s'entenen». Així doncs, des del suposat retir en aquest reduït espai casolà el poeta ens va narrant "el to és directe, eixut, còmplice" des d'un episodi de la infantesa també lligada al reducte de la banyera, passant per un proposta voyeurista d'una nova versió del Gran Hermano, els exercicis de mantenir la respiració sota l'aigua o el record del pare omplint la banyera amb un tragí d'olles d'aigua calenta, fins a la lectura del diari diguem-ne des d'una visió un tant nihilista de la realitat («Hi ha diaris que fan el món millor / només a les pàgines necrològiques») o les indicacions per a un testament molt particular.
Podem afirmar que Crònica des de la banyera (Editorial Moll, 2007) és un llibre honest, amè, divertit, que no enganya ningú perquè mostra les cartes des del principi. Precisament per això, però, a vegades hom té la sensació que manquen unes gotes d'allò que Rimbaud anomenava l'alquímia de les paraules: la lluita entre el misteri i la revelació, el combat entre la insipidesa i el geni. En qualsevol cas, ens trobam davant un llibre molt refrescant (pensem que l'aigua que surt de l'aixeta és freda), adient per aquests dies calorosos i feixucs amb què l'estiu s'ha imposat. Amb aquesta nova entrega poètica Amadeu Vidal segueix la seva trajectòria imparable de premis (aquest llibre obtingué el Premi Mallorca de Poesia) i de publicacions que l'han catapultat a un lloc de preeminència dins la poesia catalana actual de les noves fornades. Enhorabona!
