Caragols

És probable que després del cavall, l'animal que més admiri en aquest món sigui el caragol. Aquest sentiment el tenc molt endins i em ve de lluny. Un caragol fou el primer animal que vaig posseir i tenia, entre moltes altres, la condició o virtut de no ser un regal, sinó d'haver estat aconseguit amb el meu propi esforç. És possible que algun lector trobi que el que he dit és una bajanada, però si conegués la meva poca traça per a la caça, en particular, i per a la depredació en general i sabés, a més, que durant molts i molts d'anys vaig intentar caçar una cadernera obtenint sempre, sempre, resultats nuls, matisaria la seva opinió. Més encara si algú li digués que tot el que vaig obtenir amb la meva gàbia enganyadora i el meu reclam fou la captura d'un capsigrany a la pleta de Son Sant Joan. Un capsigrany que per poc es menja la cadernera que emprava com a reclam. Els animals que vaig posseir
"ocells i tortugues" foren obsequis d'algunes persones "encara les record"que segurament s'apiadaren de la meva poca habilitat com a caçador. El caragol, no. La possessió del caragol fou, com he dit, producte directe de la meva vista i de la meva rapidesa: de la meva rapidesa comparativa: supòs que ho heu entès. Seria molt llarg explicar ara en detall quines han estat les meves relacions amb els caragols. Només citaré que els caragols han format part important de les més importants sorpreses intel·lectuals de la meva vida. La primera fou a causa que jo, de nin, em pensava que el millor lloc on podria viure un caragol era dins un garriga, menjant fulles de mata, estepa, d'ullastre, etc. La meva creença estava basada probablement en el meu gust que passava de passejar per les garrigues com si fóra un indi. Em vaig estorbar molt "massa" a constatar que als caragols els agradaven més les parets seques que estaven devora una sèquia o un sementer que la garriga. Més endavant comprendria que això d'«agradar» és una manera de parlar, però que l'explicació real era una altra, i és que els caragols que estaven a les parets seques estaven millor alimentats i millor protegits contra depredadors que no els que vivien a la garriga. No, ni Déu ni l'evolució havien posat els caragols on la meva idea de naturalesa hagués sospitat o volgut. El segon rollet que em vaig endur fou el d'assabentar-me, tard, molt tard, que el caragol bover no era el mascle de la caragola, sinó una altra espècie, i que era únicament entre individus de la mateixa espècie, clar, que tenia lloc la reproducció. Bovers amb bovers i caragoles amb caragoles. La tercera sorpresa ja no fou tan grossa, perquè la vaig conèixer quan ja era prou gran i quan havia decidit que res del que passàs en aquest món m'havia d'espantar. Aquesta notícia més fàcilment assimilada és que els caragols són hermafrodites, és a dir, un mateix individu té òrgan sexual masculí i femení. Probablement algú de vosaltres envejarà la sort del caragol tot pensant quina meravella, això de poder practicar sexe amb un mateix, a l'hora i en el lloc on vols. Deuen pensar que és un gran avantatge per a l'individu i també, i de passada, per a l'espècie. Idò, no. Per a l'individu pot ser
"segurament li hauríem de demanar a ell" però per a l'espècie, no. No, perquè el caragol no es pot fecundar a ell mateix. No perquè un òrgan reproductor no arribi a l'altre, sinó perquè els ous fecundats amb esperma del mateix individu són estèrils. Són, diuen els biòlegs, autoincompatibles. Mirau si ho és, estrany, el sistema de reproducció dels éssers vius!