Una obra d'art no es pot rebre de qualsevol manera. Una obra d'art ha d'inspirar un respecte, requereix un cert recolliment i acolliment. La seva crítica o anàlisi ha d'estar al servei d'aquest acolliment, que sovint no és gens fàcil Especialment quan l'obra d'art es tracta d'un text de la darrera època de Paul Celan. Aleshores podem demanar-nos si la seva recepció condigna no pot esdevenir una altra obra d'art. Arnau Pons és un especialista en aquestes difícils tasques, tant com és igualment un especialista en l'escriptura de Paul Celan. L'extinció de l'extinció: un moviment circular d'esperança, últim, és un dels seus més retallats treballs en aquest front, que es troba al nostre abast gràcies a la seva inclusió en la magnífica edició, per part de la Sala Pelaires, del catàleg de l'exposició Torn, que va tenir lloc el mes de maig de 1903, de l'escultor Ferran Aguiló, l'autor de la menorà de la Sinagoga Major del call de Barcelona, recuperada fa pocs anys. L'exposició en qüestió presentava al públic quinze escultures circulars "amb títols tan significatius com Anell, Roda, Halo, Corona, Aurèola, Rodella, etc.", per a penjar de la paret, d'un diàmetre d'aproximadament un metre o poc més, realitzades segons el tan personal i vigorós estil de l'autor, a qui tant li plau "i amb força motiu, vists i admirats els resultats que aconsegueix" treballar amb tota mena de peces i trossos de ferro vell, canonades, calderes, etc., de superfícies oxidades, tacades de verdet o amb delicades restes de pintures esvaïdes, amb tots els quals elements crea unes escultures impressionants amb l'ajuda del bufador oxiacetilènic per a produir altes temperatures, que tallen o solden segons cal per a la complida realització de les seves idees o imatges predeterminants. En conjunt, formaven i formen una extraordinària sèrie «que una ànima, / la seva / ànima / ha descrit, / que una / ànima / ha xifrat», podem dir, emprant els darrers versos d'Un bastó llencívol, la traducció d'Arnau Pons d'un dels poemes de Paul Celan seleccionats.Perquè l'assaig d'Arnau Pons, que acompanya les excel·lents reproduccions de les vigoroses peces de Ferran Aguiló, no comporta sols una selecció de poemes "molts del darrer llibre, pòstum, de Paul Celan, Zeitgehöft" ans també unes rigoroses i llisquents traduccions d'uns textos que no ho són gens, fàcils de traduir, perquè Celan empra una llengua molt seva, a la qual resemantitza constantment, si ho diem amb el neologisme encunyat per ell mateix. Per descomptat, Arnau Pons subratlla un joc poètic en el qual els tus són tant jos com els jos són tus: «Sempre es camina del 'jo' (Paul Celan, el subjecte històric, exterior a la llengua poètica) al 'tu' (Paul Celan, el subjecte líric), i a l'inrevés, fora de qualsevol dialoguisme amb una alteritat exterior, aliena a la pròpia poesia». També, no podia esser altrament, el procés de resemantització "el procés de reblar de nous o retrobats significats els significants" ja esmentat, al qual Paul Celan sotmet, paraula per paraula, mot per mot, l'alemany quotidià. Val a dir que el poeta no es deixa endur mai per la retòrica sonora habitual, i que la «música» resultant és molt més intel·lectual que oral. De fet, el poeta també crea mots compostos nous, tanmateix ben arrelats en els vells. Així un mot compost com el del mateix títol de Zeitgehöft, Pons ens explica que el seu segon integrant «designa habitualment el nucli rural format per una o poques masies amb clastra» i que el compost resultant ha de tenir forçosament alguna relació amb el mot Zeithof emprat per Husserl i encara, també, amb els poemes de Mandelstamm batejats com a Höfe, patis, «espais oberts a la temporalitat "personal i històrica" del subjecte que escriu...». «El terme Gehöft ja no dirà, doncs, la 'masia' sinó el conjunt de 'patis' que s'arrepleguen en un mateix llibre, en un desplaçament que va del 'Hof' singular al 'Gehöft' col·lectiu. Celan, doncs, veu el seu darrer llibre com un conjunt de patis en els quals, d'alguna manera, es concentraria la defensa «d'una particular i intransferible judeïtat, que no és la judeïtat religiosa que santifica el temps, sinó aquella que l'espacialitza en els poemes, definint així una pròpia "i diferent" identitat: la seva, contra l'exclusió».

Els interrogants que segueixen constitueixen, per a un servidor, el vertader clímax del treball d'Arnau Pons: «¿Quin art, si no és la poesia, obre les vies a una reflexió crítica tan forta, aquella que fa que el subjecte es pugui deseixir de totes les creences, siguin teològiques, poètiques o nacionals, per fer-se en la superació dels valors establerts?». Quan no hi ha teologia absoluta, quan no hi ha Deutschland über alles, quan no hi ha retòrica, queda la parenta pobra.