Adéu a Matas.- Els del PP no llegeixen els meus escrits (els de El Mundo sí: per fer-ne befa), i els meus lectors no voten PP. Per això, aquesta noteta serà políticament incorrecta. Me'n fot. No crec que la meitat dels illencs siguin idiotes, folls ni corruptes. Això em situa en una mala posició davant l'altra meitat que ho creu, i per això ha votat contra el PP. Per altra banda, si hi hagués bons i dolents, és probable que consideràs que el PP ha d'estar dins el sac dels dolents. Però, com que no veig els bons per enlloc, ja m'excusareu si no m'apunt a cremar cap partit polític a la foguera pública. La condemna social de Jaume Matas ve del mateix tipus de maniqueisme que gasten els espanyols quan troben, per exemple, que Arzallus és l'encarnació del dimoni. ¿Ha estat Jaume Matas l'encarnació del centralisme, del madrilenyisme, de tots els mals que venen d'Almansa? Molts ho troben i ho han dit. I, en certa manera, tenen raó: els fets no ho desmenteixen. És un discurs que jo, tanmateix, no compartesc. És excessivament rudimentari. El mal de Mallorca no és Jaume Matas. El mal és Espanya. I cal ser un sant o un heroi per no sucumbir a la seva pressió. Jaume Matas ha estat, simplement, un mallorquí com els altres: sensible al pes asfixiant de Madrid. ¿Qui no ha fet figa, amb aquest pes? Que jo recordi, a la gola del llop, hi han mantingut la dignitat tots els diputats nacionalistes bascs i dos catalans: Heribert Barrera i Francesc Vicens. Altres polítics que posaríem als antípodes de Jaume Matas, com poden ser Pilar Rahola, Joan Puigcercós o Josep Lluís Carod-Rovira, s'han comportat davant Madrid amb el seu mateix servilisme. La diferència és que Matas ho ha fet obertament, sense cercar excuses, sense amagar-se'n, seguint el guió marcat. Amb una mica de dignitat, si això es pot predicar d'algú que s'ha desentès de la Pàtria.
López Tena.-Dijous passat, l'autor de "Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràciaâ" va explicar a Palma la seva experiència com a vocal del Consell General del Poder Judicial. I ara que tant celebram la Transició resulta que, per allò que va explicar el notable jurista, Espanya no ha canviat gaire en els darrers trenta anys. Per exemple: els membres de la més alta instància del poder judicial no saben parlar més que l'espanyol. A diferència de Jordi Pujol, que domina moltes llengües, els presidents del govern espanyols (tret, si de cas, de Calvo Sotelo, que no ho sé) no han pogut parlar mai amb governants estrangers sense intèrpret. Espanya és diferent de Catalunya, però és igual a si mateixa. També va explicar que els seus col·legues juristes tenen un món que comença en el futbol i acaba en les caceres. Com a La escopeta nacional de Berlanga, és en aquests entreteniments que molts d'ells han aconseguit la seva canongia. Cap d'ells, en canvi, sabia que a Madrid s'hi feia una fira d'art anomenada ARCO. I tots, especialment els "conservadorsâ", tenen assumit que no han de llegir cap dels dictàmens que els sotmeten a votació: els basta seguir les instruccions de la superioritat, amb entusiasme si es tracta de fotre Catalunya.
Hisenda.- Ara que tots sabem que les negociacions per establir nous governs es duen molt millor que fa vuit anys, tant en les formes com, genèricament, en els continguts, és arribada l'hora d'alertar sobre el principal error que cometé el PSOE en aquell moment: una política pressupostària pretesament ortodoxa. En Joan Mesquida, principal responsable del fracàs electoral consegüent, en sortí il·lès: molt ben considerat per tothom (i especialment pel PP!), fou l'únic membre del govern derrotat que prosperà i ara és Director General de la Guàrdia Civil. Amb l'excusa d'evitar el dèficit, mantingué a pa i aigua totes les conselleries de despesa, tant les d'inversió productiva com les de polítiques socials. Per entendre que qui amb al·lots es colga, compixat s'aixeca, basta comparar els tres quilòmetres d'autovia de la Universitat que féu, en total, el Pacte de Progrés, amb els que ha fet el PP aquests darrers quatre anys. La vertadera ortodòxia és que el govern faci les inversions que demana el nostre nivell d'activitat econòmica, i la despesa social que necessita i es mereix la nostra societat. I si els euros no basten i no els volen manllevar, que els treguin de Madrid, que allà en guarden molts (els nostres, sense anar més lluny).
