Ciutadans 4x4

Ja hi tornam a ser: a baix de ca nostra, un senyor s'ha torbat gairebé cinc minuts en un intent, finalment no reeixit, d'aparcar el seu descomunal 4x4. Resultat: una llarguíssima coa de cotxes, la consegüent nerviada, i la comprensible però irritant pitada general. No és la primera vegada que aquest individu passa una penada per trobar un lloc a la seva bístia mecànica, absolutament desproporcionada amb la mida dels nostres carrers i vies. I el mal és que aquesta és una escena cada cop més freqüent, ja que la proliferació de vehicles 4x4 s'ha convertit en una epidèmia. Fa uns anys, quan a les Balears hi havia tantes carreteres secundàries amb un pis llenegadís o amb canvis de rasant i revolts perillosos, s'hauria entès que la gent es compràs aquestes maquinotes. Però avui? Per a què necessites un Pathfinder, si aquí tot està senyalitzat? Què dimonis cerques amb un Qashqai si no és flipar, que és per al que ha servit sempre el cascall? A on vas amb un Discovery si l'únic que resta per descobrir és el límit de la fatxenderia que es cova darrere les bravejades de nou ric? En fi. Un amic que té un tot terreny em diu que, quan n'hi havia pocs, els xofers se saludaven en creuar-se per la carretera. «Ara ja no», diu, «ara menar un 4x4 és una cosa més agressiva». Ves que els tirs no vagin per aquí. Un venedor de tot terrenys va declarar a un diari que la gent se'ls compra perquè se sent més segura que en altres cotxes, ja que els 4x4 són més alts i forts, i «fan poca por als qui els menen, i molta por als altres» (La Vanguardia, 16.06.04, Los nuevos amos de la calle). I fa poc, a un programa de ràdio un usuari d'aquests vehicles es justificava: «Si tens un accident, almenys que no siguis tu el qui rep el cop més fort». Home, no és allò del «nasío pa matá» del memorable Sargento Arensibia, però Déu n'hi do. Tota una recepta per anar per la vida: o et passes a l'ètica 4x4 sin complejos, o et passaran per damunt. I així va el món.