Només desig que tota aquesta endemesa acabi d'una punyetera vegada i poder partir escapada a Lluc a fer Exercicis Espirituals. Això sí, com els d'abans amb les monges: tot lo dia sense xerrar ni sense sentir piular ningú, llevat dels temps d'esbarjo. Dijous passat ja va ésser d'infart. Una mica abans de les set de l'horabaixa, vaig assabentar-me de que en Mates compareixia en roda de premsa a les set per anunciar el resultat del seu «vis a vis» amb na Munar. Jo acab la feina a aquesta hora, però no em podia desferrar de l'ordinador. Per altra banda, volia anar a l'Espai Mallorca a la presentació del llibre de poemes del meu estimat Biel Florit El Salt de l'Ànge. Havia de triar entre l'esperit i la matèria. Vaig aguantar fins a les set i busques i tot apuntava que la pròxima batlesa de Palma seria n'Aina Calvo. Va guanyar l'esperit i vaig enviar la política a ca na Tix. Agafant els atapins, vaig arribar a l'Espai Mallorca amb la llengua defora i tota suada. La presentacio acabava de començar i jo ja frisava que acabàs per donar la gran notícia, encara que no les tenia totes segures. Però no havia comptat que el presentador era en Sebastià Bennassar i que, com a bon professional, em passaria davant. Sense cap compassió, en Sebastià tallà la veu del poeta: acabava de rebre un missatge que confirmava la batlia de Palma pel PSIB. Com un àngel anunciador, se va aixecar rabent de la cadira i amb veu de tro va donar la bona nova. Tot l'Espai Mallorca va esclatar en mamballetes i jo vaig fer un alè tan fondo que vaig acabar amb el poc aire que quedava al local.

Ja en pau amb el món i amb mi mateixa, vaig poder submergir-me en la delícia dels mots creats per en Biel. Ara ja no frisava que acabàs, sinó que duràs per sempre. Aquesta bona nova ha estat molt oportuna per celebrar els trenta anys de les primeres eleccions de la democràcia en què per primera vegada vàrem poder votar. Jo ja era granadeta, tenia vint-i-nou anys i ja em tocava. Aquells dies la gent anava un poc fuita per la manca de costum. Se donaren fets tan divertits com senyores que dubtaven votar entre els dos guapos: en Suárez o en González. Una tia meva, fadrina empesa i sense cap ideologia política, ens va sorprendre amb una foto quasi de mida natural d'en Suárez penjada a la porta de la seva habitació. No en vull ni imaginar quins somnis podia provocar la clenxa sempre tan ben feta del cap de l'UCD a aquella doneta i poblar de fantasies les seves solitàries nits. Un conco meu va votar el Partit Comunista i «Aliança Nacional 18 de Julio». Havia estat a la División Azul i va arribar per devers Rússia. Ell deia que els extrems se toquen i d'aquí no el vaig poder treure i mai no he pogut esbrinar quina intenció hi havia darrere el seu vot. Altres anàvem perduts d'una banda a l'altra del col·legi electoral cercant la papereta per votar el rei.

Durant aquests trenta anys moltes il·lusions i esperances han quedat pel camí. Ara se'ns presenta una nova oportunitat per salvar el poc que queda d'aquella Palma somiada. Només demanam als qui tenen el nostre futur en les seves mans que no traeixin la confiança dels qui hem cregut en ells I per acabar-ho d'adobar diumenge final de la lliga: Real Madrid-Mallorca, la vida és cruel...