L'anunci del final de la treva per part d'ETA ha sorprès el cap dels conservadors espanyols amb els calcetins foradats -és a dir, amb els calçons baixos-, i el president del govern allí on era exactament quan els etarres proclamaren l'adéu a les armes. Som molts els que tenim la sensació que en quinze mesos Zapatero no ha fet gaire cosa per a posar els fonaments d'una pau estable. A mi, el comunicat d'ETA m'ha retornat a dos llibres que acabo de llegir. Ambdós són en castellà, de Manuel Chaves Nogales (1897-1944); i foren publicats per primera vegada fa una setantena d'anys. Tanmateix, no han perdut ni un bri d'actualitat. D'aquest escriptor andalús únicament coneixia Juan Belmonte, matador de toros (Alianza Editorial, 1970), una biografia imprescindible per a conèixer el batec humà d'un dels mites espanyols del segle XX. Igual que Belmonte, Chaves Nogales era sevillà. Va traslladar-se a Madrid a les darreries de la dictadura de Primo de Rivera, de manera que va viure de ben a prop els canvis polítics que s'aproximaven. Va ésser director del diari Ahora, de clara inspiració azañista, i va estar afiliat a Esquerra Republicana fins al final de la guerra civil. La seva prosa és periodística -concisa, amb els adjectius imprescindibles-, molt influïda per la de Baroja. Amb el pas dels anys, els seus llibres no han perdut interès. Són d'ara. Els escriptors intel·ligents semblen actuals a qualsevol època, perquè sempre proposen al lector temes nous de reflexió. Dels dos llibres als quals he fet referència, el primer a publicar-se va ésser El maestro Juan Martínez que estaba allí (1934), un reportatge novel·lat que s'ha reeditat fa poc (Libros del Asteroide, 2007). En un principi, no va ésser ben rebut per la crítica. De fet, va suposar el descrèdit ideològic de l'escriptor en els cercles socialistes i comunistes, perquè mostrava la visió més descarnada de la revolució russa. El mestre Juan Martínez va ésser un ballarí de flamenc, burgalès de naixement, que es trobava amb Sole -la seva parella sentimental i de ball- de gira artística per Rússia quan les masses s'apoderaren dels palaus i de les esglésies. Ell, el mestre Martínez, assisteix a l'esfondrament d'un món de privilegis i al naixement d'un altre que ben aviat establirà unes noves jerarquies de poder. I el mateix poble que era víctima dels uns, ho serà dels altres. Aquesta és la impressió que es desprèn de la lectura d'aquestes memòries. Cal titllar-les de reaccionàries? En absolut. El mestre Juan Martínez és testimoni de la brutal repressió dels soldats del tsar per a contenir la revolta, i de l'onada de terror que desencadenen els bolxevics tan aviat com aconsegueixen el control del poder. No s'entén de banderes ni d'ideologies, el mestre Martínez. I diu el que ha vist. Els avatars de la guerra feien que Kíev -l'última ciutat russa on va residir- canviés sovint de mans, de manera que els uns i els altres empraven les mateixes txeques. Eren a vessar d'enemics, de sospitosos. I més d'un cop els enemics i els sospitosos dels uns, també ho eren dels altres. Això passa a totes les guerres. A una part de l'estructura social -més àmplia i sòlida a mesura que s'allarga la guerra- l'estultícia predomina per sobre la raó. De cada deu persones que enarboren una bandera victoriosa, hi ha un idealista i nou cretins. Com es destria l'un dels altres? De manera immediata és difícil. Cal tenir paciència. Una mica, no gaire. Dels deu, ben aviat n'hi haurà nou de col·locats a l'Administració. En fi...! L'altre llibre de Chaves Nogales, titulat A sangre y fuego (1937), trasllada la filosofia del mestre Martínez a l'Espanya en guerra, tot i que trasllueix una major implicació emocional del narrador. El mestre Martínez contemplava les coses de Rússia, desconeixent les causes que les motivaven. Chaves Nogales hi pren partit: va mantenir-se en tot moment al costat de la República i moriria exiliat a Londres. A sangre y fuego (Espasa Calpe, 2006), és un llibre cruel perquè és lúcid. Hi pot haver guerres justificades, que són aquelles que fan els pobles que lluiten pels seus drets i la seva llibertat. Però totes acaben escampant dolor. Ho escric amb Chaves Nogales com a referent. Després del comunicat d'ETA, Zapatero afirma que hem d'estar més units que mai i què sé jo. Res, llenguatge pamfletari. Decebedor. Ressuscita eespañoles todos en un intent de sostreure al Partit Popular una mínima part del seu llenguatge sentimental. Però ho té difícil. El Fuenteovejuna -onejar de banderes i les notes pels altaveus del l'himne espanyol- és un muntatge conservador. L'arma de Zapatero era la credibilitat federalista i l'ha perduda fins i tot a parer de Maragall. Per què no hem de parlar clar? El procés de pau no ha existit. Si més no, aquesta és la impressió que en té una part del carrer. I ja que els ciutadans que no som d'Euskal Herria estem, a partir de dimarts a vespre, en el centre de totes les passions, tenim el dret moral d'exigir a ambdues parts un esforç per aproximar posicions. Hi ha temps. Sempre hi ha temps. Que és pràcticament impossible? I tant. Però les vies de diàleg mai no s'haurien de tancar.