Suposadament, Jan Grzebski va despertar fa poquet de 19 anys de coma, i es va trobar amb una Polònia desconeguda. Carnassa per les televisions -imaginau quina veta!-, va sortir en un magazín del seu país declarant-se aclaparat per la quantitat de coses que venen a les botigues. «Com el personatge de 'Good bye, Lenin'», diuen els diaris, tot i que la imatge del Grzebski al·lucinant amb els telèfons mòbils és més pròpia de l'Hibernatus de Louis de Funes. Però, ai-làs, ni és or tot el que toca la tele, ni la realitat llueix igual de bé sense focus: resulta que el polonès, el que se'n diu en coma, hi va estar tot quatre anys, que ja són anys. Després va recuperar la consciència, però no la parla, i es va dedicar a mirar la tele, atès per la seva dona. Així que, informat pels noticiaris i les converses que pescava, l'ensurt no degué ser tan gran. Ara pareix que Vladimir Putin i George Bush volen que Grzebski es torni trobar com ara fa vint anys, i volen reeditar la guerra freda, amb escuts antimíssils i armes apuntant Europa -«això ho he viscut jo abans», pensarà el polonès-. Mirau per on, però la preocupació i la tensió armamentística desplaçarà de l'agenda de la reunió dels Vuit Poderosos tot l'assumpte de l'escalfament global, compromisos de reducció d'emissions contaminants, etcètera -potser amb raó: si l'envit va una mica enllà, no caldrà mantenir cap compromís-. El Consell de Seguretat de l'ONU d'aquesta setmana no serà menys tens, amb la qüestió kosovar i el veto moscovita sobre la taula. Tot això també surt als telenotícies, però sembla que ens importa menys: el que no està plantejat com entertainment és avorrit, i aviat l'avorrit serà com inexistent, immersos com estam en l'espiral de l'espectacle. Una altra mostra d'això mateix: el reality holandès de la donació d'òrgans -també la setmana passada, un concurs amb rebombori: quatre malalts que han de menester un ronyó, i un terminal que decideix a qui anirà el seu material biològic- que aixeca declaracions polítiques i polseguera, i acaba sent un muntatge per, diuen, «sensibilitzar la població».

El drama és necessari per crear empaties: això se sap del temps de Sòfocles. I entram en el joc perquè ens agrada patir -és evident!- tot sabent que pitjant el botó verd deixarem de banda allò tan real. I sovint convertim la realitat en ficcions per fer-la creïble. De fer passar ficcions per realitats, ja se n'encarreguen uns altres, però això és un altre tema que també a bastament els papers més avorrits.