Aquests dies se celebra a Barcelona la III Mostra de cinema europeu contemporani. Organitzada per la Universitat Pompeu Fabra i acollida pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, aquesta mostra, que a més de projeccions inclou el II Congrés sobre el cinema europeu contemporani, ha esdevingut, en opinió d'un amic que hi ha assistit, un espai molt fèrtil de reflexió i discussió no ja sobre el cinema, sinó sobre la cultura europea en general.

Les notícies sobre aquest esdeveniment -massa poques, i massa breus, pel meu gust- ens diuen que un dels temes recurrents als debats del congrés és l'enorme desnivell que separa el procés de convergència econòmica i monetària -en això sí que s'han fet els deures, i més o menys funciona-, del pràctic estancament d'altres processos que no han passat, de moment, de les bones intencions. Com per exemple, la construcció cultural de la idea d'Europa i la seva correlació amb les identitats nacionals. Domènec Font, el director de la Mostra, posava el dit a la nafra d'aquesta desigualtat d'una manera força aguda: «Lo curiós és que a Europa circulen els iogurts, circulen els porcs, circula el peix, i en canvi no circulen els objectes culturals». Font considera que el cinema europeu és, com molts altres àmbits culturals a Europa, «un mosaic exhuberant, amplíssim i sense contorns que s'hauria de dotar d'unitats, rimes i coordenades, unes pautes que altres cinemes, com l'americà, ja tenen». Per a Font, el cinema europeu contemporani és com un baròmetre de la situació política, social, cultural, econòmica i estètica de cadascun dels territoris naturals que conformen aquest continent babèlic que és Europa, i aposta perquè el cinema contribueixi a la construcció europea «des de les voreres del sistema, lluny del consens i del cinema comercial».

Apunta alt, aquest senyor, i el que diu, a més d'assenyat, és força suggerent. Però a mi m'agafa, ho confés, en ple atac d'escepticisme: ara per ara, l'Europa comunitària és alguna cosa més que una burocràcia i un mercat unificat? I pot anar més lluny, pot seguir endavant el projecte de construcció europea, si no incorpora altres processos que els estrictament mercantils i burocràtics? Em tem que si Europa en tant que espai cultural no s'articula amb una empenta i un dinamisme comparables als que han caracteritzat els processos econòmics, els bons desitjos de Domènec Font no passaran de ser un somni o, en el millor dels casos, una bona pel·lícula.

Mentre Europa sigui sobretot un gran mercat capitalista, em sembla raonable suposar que continuarà fent el tipus de coses que fa el capitalisme amb la cultura: estendre l'alienació, popularitzar i massificar els subproductes culturals més lamentables, i contribuir a que «el treballador [el ciutadà, podríem eixamplar] es torni estúpid i ignorant fins el grau més alt (...). La seva mandra mental el torna no només incapaç de prendre part en qualsevol conversa racional, sinó de concebre cap sentiment generós, noble o tendre, i en conseqüència formar-se qualsevol judici encertat sobre les moltes obligacions de la vida privada». Fortet, eh? No, no ho va escriure cap crític marxista, ni cap activista antiglobalització. Ho va escriure Adam Smith, el teòric clàssic del capitalisme, a La riquesa de les nacions. Un home que, diríem, sabia de què anava.