Abans que acabi aquest curs escolar volia aprofitar la columna per parlar-vos d'una bella ciutat italiana. Té quaranta quilòmetres de carrers porticats, segons expliquen les guies turístiques, i no se sap si el sobrenom de La Roja li ve donat per les seves teulades de maons o pel fet que hi han governat en nombroses ocasions els partits comunistes, amb especial insistència des del 1977, quan els estudiants protagonitzaren nombroses revoltes -els estudiants com toca sempre fan revoltes, la resta omplen les aules d'econòmiques i de dret i les files de determinats partits polítics-. El seu objectiu principal, durant aquests aldarulls del carrer, era una botiga de pastissos que amb els mesos va aprendre que era molt millor treure els pastissos al carrer, i així evitar que li trenquessin el mostrador per aconseguir el botí. Després, aquesta pastisseria va ser recompensada amb l'honor de ser la subministradora oficial de l'Ajuntament quan va passar a mans d'aquells joves que li trencaven els mostradors. S'havia guanyat a pols la fama de tenir bon material. En aquesta ciutat, europea, amb un centre històric ben conservat i amb els carrers porticats ja esmentats hi va haver una famosa universitat -encara avui en dia perdura- on es va ensenyar la disciplina d'anatomia, llavors prohibida, per primera vegada a Europa. Es tractava, evidentment, de trobar el lloc on residia l'ànima humana. En aquella mateixa universitat hi va impartir classes un brillant professor més conegut com a novel·lista, que es va apropar bastant a la solució sobre l'existència d'aquesta ànima. Es diu Umberto Eco, tot i que ja no hi fa classes. I la ciutat és Bolonya, per descomptat. La mateixa ciutat on tot un seguit de ministres d'educació va decidir parir el que avui es coneix com a Espai Europeu d'Ensenyament Superior, el vulgarment anomenat Pla Bolonya. Segurament molts no sabeu de què va això del pla, així que us en faré cinc cèntims: es tracta d'equiparar els coneixements i les càrregues lectives i equiparar-les entre els països per afavorir la mobilitat dels estudiants formats en aquesta entelèquia anomenada Europa. Objectiu lloable, preciós, per emmarcar i fer grans titulars als diaris. La lletra menuda, però, és ben diferent. La lletra menuda diu que a la universitat ja no s'hi va a adquirir coneixements sinó a aprendre habilitats, que això és el que interessa en el món laboral real, i per tant les classes brillants dels teus professors -que paguem, no ho oblidem- queden reduïdes a una misèria i compensada per la teva feina a casa i per més entelèquies anomenades seminaris. És a dir, en la pràctica surts de la universitat amb el 50% del coneixement de les promocions anteriors, ara bé, sabent fer resums, esquemes i comentaris de text pel cap dels dits. Utílissim per a la vida laboral me direu. I un be negre amb les potes blanques. El resultat és que les universitats tendeixen a la igualació dins la franja del notable dels seus estudiants. Als més brillants se'ls obliga a entregar pràctiques d'allò més avorrides i insuportables gairebé totes les setmanes, una manera de desestimular el cervell. Als més mediocres se'ls ajuda a apujar la nota amb aquestes pràctiques avorrides. Al final, un gran bluf, molt europeu això sí. I d'estudiar i treballar, ni parlar-ne, i en conseqüència la classe mitja i mitja baixa no podrà estudiar o s'haurà d'endeutar per fer-ho. Això sí, sempre ens quedaran uns espaguetis a la bolonyesa quan tornem a casa de fer feina al McDonalds per pagar-nos una carrera que s'allargarà vuit anys. Sort que es reuniren a una ciutat comunista...