Permeteu-me, benvolguts lectors, parlar una vegada més del meu barri. Ara per a fer-vos partícips del meu estupor. Visc en El Terreno, altre temps una joia, avui un femer. Tot venint de Palma, des de Son Alegre, El Terreno confronta amb el monument a Rusiñol, desplaçat de l'indret tradicional fins anar a parar davant d'una pizzeria, de manera que amb tota probabilitat els vianants confondran Don Santiago amb el signore Silvio Ardizzone, que és un dels més prestigiosos innovadors de la pizza tradicional, la dels napolitans. Bé, a l'altra punta de la barriada, El Terreno limita amb el torrent que desemboca a la Portassa. Rarament porta aigua, i en el llit, entre les herbes, poden localitzar-se tot tipus de plàstics, xeringues, preservatius. De front, El Terreno s'aboca a la mar, però ja no és seva, la mar, la hi han robada. Ara és dels iots, els propietaris dels quals constitueixen una comunitat a part. No hi ha frontera més subtil i alhora més ferma que la de classe. Un comerciant em comentava que ni ell ni els altres protestaren quan convertiren la zona marítima de Son Catleret en un escar, perquè suposaven que els milionaris dels iots contribuirien, amb les seves despeses quotidianes, a la bona marxa de l'activitat comercial del barri. Naturalment, els milionaris encarreguen la compra al Carrefour de Portopí, i la petita i mitjana empresa no pot aspirar a altra cosa que no sigui malviure. Continuo. A l'esquena, El Terreno confronta amb el bosc de Bellver. Té tres entrades, el bosc, dues de les quals estan tancades amb barreres de ferro rovellat i amb els plafons podrits i foradats, de manera que si algú s'hi fa un tall, ja pot córrer a posar-se l'antitetànica i ben igual no hi és a temps. Aquests són els confrontants d'El Terreno. Ja us podeu imaginar que enmig -és a dir, a l'espai clos on habita la gent-, hi té cabuda tot. En qualsevol cas, els límits que acabo de ressenyar alerten el visitant mínimament civilitzat que si continua endavant pot trobar-se amb qualsevol cosa que agredeixi la seva sensibilitat o intel·ligència. Si, així i tot, no fa mitja volta i s'hi passeja un dia feiner, li arribarà des dels quatre punts cardinals el renou de les excavadores o de les serres mecàniques. Com veieu, res a veure amb el cant de la merla que encara es pot sentir en alguns jardins recòndits. Hi ha obres iniciades arreu, amb la molèstia consegüent per als veïns: enderrocs, pols, camions de moltes tones que queden encallats en el revolt dels carrers estrets i costa Déu i Maria aconseguir que voltin. Si us deteniu davant les obres en construcció o en reforma, no sempre podreu veure penjat, en lloc ben visible, el rètol amb l'autorització municipal. De manera que al dubte de si en té o no en té, el constructor, d'autorització, els veïns hi han d'afegir la incertesa de no saber quan s'acabarà el suplici. Ignoro si als altres barris de la ciutat passa el mateix, però en El Terreno es pot saber quan comença una obra, mai quan acabarà. Es construeix a tongades. Els sis hondurenys que avui derrueixen parets i fan pols i renou amb un dinamisme més propi dels curris de Fraggle Rock que de gent malpagada, no vol dir que demà hi siguin. Molt probablement l'obra quedarà interrompuda un mes o dos -és un dir, potser una setmana o tota la vida-, i el dia més inesperat arribarà una colla d'algerians que aixecaran més polseguera que els hondurenys i desapareixeran com desaparegueren aquests. Tanmateix les obres mai no acabades són únicament un símptoma de la degradació del meu barri. En El Terreno qualsevol iniciativa és possible sempre que contribueixi a fer malbé el civisme i la convivència. Com dir-ho? Hi ha tolerància negativa. En alguns carrers s'han vist rates en ple dia, i al llarg de la nit i a les primeres hores del matí poden veure-s'hi, també, borratxos o clients dels prostíbuls que orinen les façanes. En els carrers d'El Terreno, hi podreu contemplar un estoc de matalassos força important, si més no comparable al d'El Gigante del Colchón, Aragó 27 (la publicitat és gratuïta). S'acumulen, els matalassos, al costat dels contenidors. N'hi ha de tota classe i mida. Tenen en comú la brutícia que acumulen. Taques de suor, taques de sang, taques de pixum, taques de taques. De televisors estripats també n'hi ha tants com vulgueu. Totes aquestes deixalles que són atribuïbles a la iniciativa privada, es complementen amb les actuacions de la pública. El centre mèdic és esquifit, obsolet. Els veïns n'han reclamat un de nou infinitat de vegades, però, ja em direu!, a Cort ni els escolten. La biblioteca municipal, mal assortida -vius!, m'ho han dit, no l'he visitada-, es troba ubicada a un edifici municipal, de perfil vulgar, tan impersonal com agressiu amb l'entorn. No hi ha, en El Terreno, zones d'esbarjo, ni parcs infantils ben situats, ni instal·lacions esportives. La piscina de s'Aigo Dolça, la que va veure els triomfs de Carme Guàrdia...? Buida, bruta, clivellada. La plaça Gomila? Un punt obscur, enfitat. Doncs bé, en aquest espai urbà deixat de la mà de Déu en què s'ha convertit El Terreno, els conservadors han arrasat. De 2.337 votants, 1.287 votaren Pepé. És a dir, que de cada 100 persones n'hi va haver 55,7 -posem que foren 56, no trossegem a ningú- que donaren el vistiplau a la gestió de la senyora Cirer. Dit amb altres paraules: sis de cada deu veïns es troben bé enmig del renou i la pols, no aspiren a una millor assistència mèdica i cultural, no els fa res observar que la porta de casa regalima orina. Són sis de cada deu! Des de la nit electoral, vaig pel carrer amb un recel indissimulable. Saludo la gent que em saluda, i l'enumero. Un, dos, tres, quatre, cinc, etcètera. I quan en porto deu, recapitulo. Record les fesomies. D'aquests deu n'hi ha sis que han donat suport a la brutícia, a l'incivisme, al desgavell. Com és possible?, em demano. I no trobo resposta. I em dic que cercar-ne és perdre el temps. Com puc trobar-ne, jo, que no som filòsof? Ni el misteri de la Santíssima Trinitat és més inextricable.