El cas de la família Rubió Tudurí, catalanomenorquina o menorquinocatalana, és realment excepcional dins el nostre espai i la nostra cultura. Marià Rubió i Bellvé, d'un família de petits propietaris de Reus, va esser una persona eminent i amb el cap molt ben organitzat: militar, enginyer i publicista, i eventual traductor i col·laborador de la premsa. El seu primer destí va esser al castell de la Mola, a Maó. Casat amb la maonesa Maria Tudurí Monjo, va tenir cinc fills: Nicolau Maria (1881), Jaume (1882), Marià (1886), Isabel (1898) i Fernando (1900). Després de passar a Barcelona quan va ascendir a comandant, el 1901 va sol·licitar l'excedència per passar a treballar en la Societat Tibidabo com a enginyer en cap per a, més tard, assumir la direcció tècnica de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. Autor de nombroses publicacions de temàtica militar, científica i tècnica, les seves cròniques sobre la primera Guerra Mundial, primer al Diario de Barcelona i després a La Vanguardia, gaudiren d'una innegable notorietat.

Aquesta doble, triple o quàdruple dedicació a la ciència, a la tècnica, a l'estratègia concebuda com una disciplina científica i a l'escriptura tingué, sens dubte, una influència determinant en la formació i les carreres dels fills, els quals, tot plegats, han passat a esser considerats justament com la família intel·lectual més important que s'ha donat a Menorca, el prestigi de la qual s'hi manté ben viu, mercès, per exemple, a la Biblioteca-Arxiu Fernando Rubió Tudurí, o la mateixa Fundació Nicolau M. Rubió i Tudurí. En efecte, el major, Nicolau, va esser una figura pública que gairebé sembla un home del Renaixement per la pluralitat dels seus interessos: arquitecte, paisatgista important -de 1917 a 1937 fou Director de Parcs i Jardins a Barcelona, i entre les seves obres figuren els jardins del Parc Güell i els inicials del Parc de Montjuïc-, gran caçador i escriptor prolífic -amb una dotzena de llibres inspirats per les seves experiències africanes-, pensador i assagista polític -en col·laboració amb el seu germà Marià, advocat, polític i diputat, va escriure Catalunya i Espanya, Societat Anònima (1930), i Catalunya amb Europa. Més enllà del separatisme (1932)-, narrador, periodista, dissenyador de models per al modista Balenciaga i de joies per a l'orfebre Van Cleef, traductor, aquarel·lista, etc., etc., el 1937, davant el carés que prenien els esdeveniments a Catalunya, va optar per a exiliar-se a París, on va restar fins poc després de la segona Guerra Mundial.

Fruit d'aquesta experiència va esser la redacció, majorment en francès, d'un sèrie de dietaris de caràcter personal, inèdits fins ara, sobre les seves experiències a París sota la dominació alemanya. Aquests dietaris, traduïts, prologats i anotats per Josep M. Quintana, han estat publicats l'any passat per Lleonard Muntaner. Editor, com a segon lliurament de la col·lecció Temps Obert, dirigida per Damià Pons i Pons, amb el títol de Llatins en servitud. París 1940-1944. Després d'assenyalar-nos que l'exposició del seu pensament culmina realment en La Patrie Latine, escrit els dos darrers anys de l'ocupació alemanya i publicat a París el 1945, Josep M. Quintana ens indica, des d'un bon començament del seu pròleg, que «Rubió és, doncs, un intel·lectual que observa el món des del que ell en diu 'la llatinitat', i que veu en tot moment la història d'Espanya i d'Europa com una lluita entre dues forces de signe oposat: la que prové de la Mediterrània, que és font de civilització, i la que impulsen els pobles germànics, que és font de barbàrie».

Endut per aquesta contraposició absoluta entre els dos móns, Nicolau Rubió escriu, el desembre de 1940, en el dietari del qual el llibre ha pres el títol, Llatins en servitud. París 1940-1944: «L'aire de París porta una mena de fum germànic en suspensió... No en vull pas. Val més no respirar i que el poeta, tot deixant el seu llaüt, prengui l'escafandre». El setembre de 1942 ens assenyala: El concepte de llatí s'ha constituït amb la suma de molts altres conceptes. Les legions romanes, de les quals tant han après els pobles neollatins, incloïen africans, germànics, orientals. El llatí és síntesi. El germànic és 'antisíntesi'; una freda i esfereïdora puresa racial. El febrer de 1944 registra una visita asancta sanctorum de Picasso, amic seu. I, finalment, en el moment de l'alliberament de París, anota: «La ràdio es confon, no troba els mots adients, es tracta però d'un empatollament meravellós que mai no oblidarem».