No hi ha dubte que un dels grans guanyadors dels comicis insulars, autonòmics i locals ha estat UM. No tant perquè hagi incrementat el seu suport d'una manera apreciable, sinó perquè ha estat capaç de resistir el formidable embat del PP i de tota la caverna mediàtica. Per cert que durant la campanya electoral s'ha arribat a uns extrems que haurien causat l'enveja del mateix Joseph Goebbels. Actualment, UM cobreix l'espai del mallorquinisme conservador, que s'identifica amb el liberalisme polític i també amb l'econòmic. Històricament, és l'hereu de l'antiga Unió Autonòmista de Josep Melià i del Partit Regionalista de Mallorca dels anys trenta del segle XIX. De totes maneres, el seu naixement va esser producte de la desintegració d'UCD i de la consolidació d'una tendència regionalista o autoctonista. D'altra banda, el seu centrisme li ha permès estar sempre present, des del 1983 fins avui, com a partit de govern ja sigui en el Consell de Mallorca o en el Govern de les Illes Balears, fet insòlit en l'evolució de l'Estat de les Autonomies.
La veritat és que UM va néixer amb força la tardor del 1982 i va aconseguir uns magnífics resultats en els comicis locals i autonòmics del maig del 1983. En aquella ocasió, es presentà a les eleccions autonòmiques, a la circumscripció de Mallorca com a Coalició Unió Mallorquina ja que signà un acord preelectoral amb el Partit Demòcrata Liberal, d'àmbit estatal. Aquest partit, així mateix, disposà de cinc candidats en la llista de la Coalició a Mallorca. A més, el PDL es presentà en solitari a la circumscripció d'Eivissa. D'altra banda, era afí a UM-PDL la Candidatura Independent de Menorca. Pel que fa a la ideologia, la UM del 1983 posava molt d'èmfasi en el centrisme i el regionalisme. El seu president, Jeroni Albertí, va enviar una carta als electors on presentava UM com una opció política «regionalista, moderada i reformista», que posava l'accent en l'Estatut d'Autonomia i considerava que fer «una Mallorca gran, és contribuir a fer més unida i solidària Espanya».
Els resultats electorals d'aquesta primera UM foren esplèndids. En l'àmbit autonòmic, a Mallorca, assolí el 18,4% dels vots i fou la tercera força més votada. Es tracta del millor percentatge assolit per una força no dependent de Madrid en tota la història de Mallorca. Per municipis, fou l'opció majoritària a 18, entre els quals es poden destacar Campos, Porreres, Santa Margalida, Inca, Pollença i Marratxí. Aquests resultats es traduïren en 6 diputats, que units al diputat elegit per PDL a Eivissa i a un diputat de l'esmentada Candidatura Independent assolit a Menorca, permeteren constituir un potentíssim Grup Parlamentari Regionalista en el primer Parlament de les Illes Balears. En els comicis municipals, obtengué 130 regidors i fou el partit més votat en una dotzena de municipis. A Palma els resultats foren més discrets, amb un 7,8% dels vots i dos regidors. Així, aconseguí set batlies per majoria absoluta i una dotzena mitjançant pactes.
Però va esser, precisament, la política de pactes la que va menar UM del tot a gairebé el no res en tan sols dues legislatures. El 1983, era possible un pacte UM-PSOE-PSM, però no es va fer. Els pactes en els àmbits autonòmic i insular, així com la majoria dels acords municipals es varen signar amb AP, el precedent del PP. Set anys després, el 1990, una UM extraordinàriament afeblida establí amb la poderosa AP de Gabriel Cañellas una coalició preelectoral que semblava el pas previ a l'absorció. Esperem que la història no es repeteixi, perquè dues resurreccions podrien esser massa fins i tot per al partit que encapçala Maria Antònia Munar.
