Encara que avui en dia tot això de la religió ja està una mica en desús, estic segura que actualment molts voldríem tornar enrere i recuperar la figura de l'Àngel de la Guarda. Abans tothom tenia un àngel en propietat i de franc: ens cuitava, vigilava que no ens féssim mal i, sobretot, no deixava que el dimoni s'atracàs per temptar-nos i fer-nos cometre pecatots.

Sempre havíem tengut tota una iconografia a la qual acudir quan venien maldades. Si perdíem una cosa, acudíem a Santa Elena, que va trobar la creu de Crist; i si feien trons i llamps, Santa Bàrbara venia en el nostre auxili. Moltes vegades eren sants agraïts. S'atribueix a la protecció de Santa Bàrbara com a copatrona de Bunyola el fet que mai no hagi tocat cap llamp al poble. Conten que la fama dels bunyolins d'estar a cobro de la fúria dels elements va arribar fins a les altes instàncies de l'església. Segons hem pogut llegir a la revista Es Castellet de Bunyola, en el segle XVIII el rector del poble va ésser cridat a ciutat a una reunió amb alts mandataris eclesiàstics. Els llamps feien matx arreu de Mallorca i ells volien saber per quin motiu Bunyola no patia aquesta calamitat. El resultat va ésser que l'any mil set-cents trenta-quatre arribà un document del papa Climent XII en què nomenava Santa Bàrbara protectora i «patrona menos principal de este Reyno» (hi havia molta competència entre els patrons i si el patró major s'enfadava podia ésser gros) confiant així a preservar tot Mallorca de «centellas y rayos que frequentemente amenazan». Jo mai no vaig tenir massa vel·leïtats místiques. On més enfora vaig arribar, va ésser quan Sor Benita del Carmen em posava l'hàbit per capell, cantar-li per fer-la contenta: «Que viva Pina y San Francisco». En canvi, tenia amigues que volien ésser santes: una, encara no fa dos dies a Palma, em contava que guapo que hauria estat poder fer florir branques seques, curar la pipida a les gallines o levitar fins a tocar el cel amb les mans. Altres volien ésser monges i, les més agosarades, volien anar a les missions a convertir negrets. Com que en aquell temps la figura del bomber no estava popularitzada cap nina podia dir: vull ésser bomber. No anàvem sovint al cinema i en Marcelino Pan y Vino no ens acabava de fer el pes. Per tant a cap ninali passava pel cap voler ésser artista. No hi havia material per somiar aventures llevat d'anar a convertir negrets.

Tornant a l'Àngel de la Guarda. Posaria messions que aquests dies hi hauria bufetades per ésser l'Àngel de la Guarda dels polítics. Vos imaginau quin guster tot el temps darrere darrere, xafardejant per damunt la seves espatlles. Orella parada a totes les converses. A totes les reunions, a totes les telefonades. A les corregudes per amunt i per avall. Amb les plomes enreveixinades d'espant per segons quins pactes, mosties d'avorriment per tornar al mateix de sempre o fent mamballetes d'alegria per la possibilitat de coses noves. Mai no havia imaginat un àngel fent mamballetes amb les ales, m'agrada la imatge. Podria formar part de la iconografia moderna, en Miquel Barceló no hi va caure.

Jo em pensava, després del vint-i-set, descansar, rendir-me a la depressió postpart i demanar la baixa a la feina. Impossible: tot està més calent que mai, els votants no han tengut compassió. Tothom xerra de caps que rodolaran. Hi ha motius per fer una escabetxina, jo només demanaria que els futurs ocupants de cadires enviassin el «Juan Español» a ca seva i ens alliberassin de l'odiosa i inventada figura del «Juan Balear» que mai no ha existit i ens proporcionassin una mica de pau i tranquil·litat que ja ens toca...