Jo puc entendre perfectament que, a una persona més o menys normal i sana, completa d'ànima i sense altres neures que les més comunes i humanes, un dia li revengui la vocació política, decideixi afiliar-se a un partit, intenti ascendir en les seves jerarquies internes, estigui disposada a entrar en pugna amb els seus companys (o camarades, en segons quin cas) per veure qui apareix a les llistes electorals del partit en qüestió, es disputi els càrrecs institucionals que estan en lliça al principi de cada nova legislatura, provi d'assolir unes certes quotes de poder i, en fi, tengui l'ambició no necessàriament malsana de construir-se un prestigi, de guanyar-se un sou (com qualsevol altre) dedicant-se a gestionar la cosa pública, i de fabricar-se una carrera que, alhora que li assacia els desficis ètics o comunitaris, li satisfà també plenament les expectatives personals.
Ara bé, només ho puc entendre si els càrrecs a què aspira la persona en qüestió, si la carrera que vol tirar endavant i la tasca que se sent impel·lida a desenvolupar, estan relacionades amb la política més o menys (més o menys...) d'alt nivell. En termes d'Illes Balears, política de més o menys alt nivell podria ser ocupar una regidoria de pes (posem Urbanisme) d'algun Ajuntament gran o mitjà tirant a l'alça (o, evidentment, ser-ne alcalde), o formar part -des de la primera o la segona línia- de l'equip de govern d'algun Consell Insular, o fins i tot -però això ja seria el súmmum- participar directament del mateix Govern balear o formar part del Parlament. Si és així, ho puc entendre, perquè, siguin quines siguin les raons de la persona en qüestió per ficar-se en la cosa política, des d'aquests càrrecs o institucions o tribunes públiques podrà aconseguir allò que pretén. O, almenys, podrà intentar-ho amb un mínim de condicions: si només vol figurar i sortir als diaris de tant en tant, podrà figurar tant com vulgui i serà fotografiat i parlaran d'ell per aquí i per allà; si, més noble, només vol lluitar per les idees en què creu i que l'impulsen a actuar, podrà lluitar-hi i, a més, tendrà prou poder per incidir en la realitat i modificar-la en favor d'allò que creu que és més just per a tothom i més convenient; i si, contràriament, tan sols pensa a enriquir-se, abusant del poder que democràticament li ha estat atorgat, també podrà fer-ho sense excessives dificultats, perquè tendrà prou capacitat de decisió i perquè, alhora, dominarà tants subalterns i haurà concedit favors a tantíssima gent que es podrà permetre d'actuar amb suficient impunitat per dur a terme els seus plans.
El que no entenc de cap manera, però, és tota aquesta gent que només està interessada a participar de la política més estrictament local, i no ja d'un poble gran o d'una petita ciutat prometedora, sinó d'un poble mitjà o petitet, on les expectatives d'enriquir-se a força de corrupció o d'altres jocs de mans delictius són irreparablement minses i on les possibilitats de satisfer la pròpia vanitat són totalment nul·les. A aquests, la veritat, no els puc entendre de cap de les maneres. Per què punyetes dediquen tantes hores de la seva vida, hores que podrien dedicar al repòs o a qualsevol altra activitat saludablement egoista, a provar que el seu poble vagi com més bé millor? Per què punyetes han de perdre temps i energies i paciència a treballar pel poble si tanmateix després molts dels seus veïns -per mesquinesa, per enveja, per ràbia, perquè, en fi, la gent sovint només és genteta- no només no els votaran, opció perfectament legítima, sinó que, a més a més, els escarniran, els criticaran amb burla i els calumniaran, i trobaran que no han fet les coses prou bé i que ells -segur- les haurien fetes molt millor, i fins i tot els acusaran d'haver-se aprofitat (com pot ser?!) de la posició que ostentaven?
No ho entenc, la veritat. No sé per què punyetes ho fan. Sí que sé, però, que el que fan -exemple màxim de generositat cívica- és fonamental.

Han faltat fems
És possible que tots aquells electors que diumenge passat no votaren el Partit Popular es colguessin, ja molt tard al vespre, entre grans bafarades d'eufòria, com si haguessin obtingut un gran triomf inapel·lable, com si haguessin tocat amb les puntes dels cinc dits de cada mà la glòria celestial (vull dir electoral), amb independència del partit que cadascun d'aquests electors hagués votat. Els populars havien perdut totes les majories absolutes que tenien i això els obligava -almenys a un nivell de façana, de gest damunt l'escenari i d'actitud davant del públic- a començar a abandonar el seu sanguini autoritarisme prepotent i a entrar de ple en la dinàmica democràtica dels pactes. No és poc, vist en perspectiva. I possiblement és molt, tenint en compte el que podrien haver comportat quatre anys més de barbàrie impune i democràticament legitimada.
Pensat en fred, però, els resultats de les passades eleccions són, per als votants socialistes i nacionalistes, literalment per posar-se a tremolar, mentre que per als populars són uns resultats que es mereixen, com a mínim, una copa plena fins dalt de xampany, i un gran cigar saborós i solemne. Perquè, si amb totes les dificultats que han hagut d'afrontar aquests últims temps -esclat unànime, com bolets criminals, de casos gravíssims de corrupció pertot arreu de les Illes; dubtes perfectament fonamentats sobre els pagaments exorbitants del nou palau que s'ha regalat el president Matas; i etcètera, etcètera, etcètera-, els populars han aconseguit, no només mantenir el nombre i el percentatge de vots, sinó fins i tot augmentar-lo considerablement, és perquè gairebé tenen el país en propietat.
No es tracta ja de si s'està a favor o en contra de les polítiques del PP; es tracta de comprovar si funciona la capacitat correctora d'una societat i d'un país respecte dels seus governants. Quan els successius governs socialistes de Felipe González varen acabar acumulant una quantitat absolutament horrible de brutícia política, els electors castigaren el PSOE i donaren una oportunitat al PP. I això no és només encomiable pels valors democràtics que representa, sinó que també -i sobretot- és humanament natural. Si tu comets greus errors reiterats, doncs dono l'oportunitat a un altre, perquè tu t'espavilis i per veure si aquell ho fa millor. Perfecte, lògic, natural.
En aquestes últimes eleccions, però, ha quedat fúnebrement provat que, aquesta lògica tan sana i tan sensata, a les Illes Balears no funciona en absolut. Aquí, el que embruta i embolica i s'equivoca i menteix i corromp, no tan sols no és castigat, sinó que fins i tot és ostentosament recompensat. Increïble, però cert. O no tan increïble.