Roselles

Un benvolgut col·lega -que em disculpi l'expressió una mica presumptuosa per la meva part- publicava, fa un dies, a les darreres pàgines d'aquest diari una columna on escampava «urbi et orbe» que m'havia convidat a prendre un cafetet. Quan ho vaig llegir, el primer que vaig pensar fou allò que qui no està avesat a dir missa en arribar a la porta s'agenolla. Durant el temps que fa durar el cafetet -no molt perquè el cafè era ben rònec- vaig tenir l'avinentesa de comentar que, al meu parer, gaudim enguany d'una primavera com feia molts d'anys no havia vista. El meu amic va aprofitar aquesta observació vulgar i sense pretensions, que jo havia fet, i amb les ganes de fer cabal del cafetet i amb mà mestrívola va confeccionar una columna que resultà un poema en prosa. Li va treure un bon profit a la despesa del cafetet! Com que tenc altres amics, com Gabriel Janer, que són també mestres en l'art de descriure flors i plantes boscanes i aconsegueixen planes bellísimes tot i que poc tenen a veure amb la realitat botànica, no he volgut esbrinar l'exactitud -sincerament em sembla que no massa grossa- de la poètica plana que va originar el modest cafè a què vaig ser convidat. M'agradaria tenir la capacitat literària que tenen els meus dos amics que he citat, però això hauria estat demanar massa al destí, i més que commoure els sentiments, com fan ells, hauré de limitar-me, si puc, d'estimular la intel·ligència o la informació -hi ha alguna diferència entre una cosa i l'altra?- dels lectors. Del que jo vull parlar és d'un element roig i per a mi fonamental, d'aquesta esplendorosa primavera d'enguany. Aquest element és -segurament ho hauran endevinat- una planta que es diu rosella. No m'agradaria cansar-los dient-los que la rosella està lligada indissolublement a la meva infantesa. La mançana on vivíem a Son Ferriol estava separada de l'església per una altra mançana on hi naixien milers de roselles que exhibien un color vermell rabiós, un color que solament he vist en els quadres de Miró, en les ceràmiques de Castaldo o en les carrosseries dels Ferraris. Les roselles no foren solament un enamorament primitiu i natural, també ho foren quan vaig avançar un poc -no molt, sigui dit en honor a la veritat- en el coneixement del fet cultural. Vaig estimar un poc més les roselles quan vaig sentir Raimon que cantava els versos d'Espriu que deien. «Ara diguem la ginesta floreix i arreu al camp hi ha vermell de roselles» o quan vaig llegir Salvat Papasseit, que comparava les galtes enceses d'una al·lota amb el color de les roselles. Per altra banda, el meu pobre coneixement de les arts plàstiques fou suficient per localitzar en la pintura clàssica alguna rosella emprada com a símbol de la labilitat de la vida. Les de la pintura clàssica són flors aïllades molt distintes, però, de les que pintaven els pintors impressionistes que varen començar a representar camps de roselles. Els dos pintors pioners foren, segons el que jo sé, Renoir i, sobretot, Claude Monet, que fou capaç de posar sobre una tela la llum, el temps, l'hora, l'estació i la devoció que sentia per la naturalesa i el paisatge. Crec haver dit al principi que el meu propòsit no era escriure avui sobre el que sé de les roselles, que és molt poc, fins i tot si pos dins el sac dels meus sabers la seva relació amb el cascall, Papaver somniferum -la rosella és el Papaver rhoeas- que és la planta d'on es treu l'opi i els seus derivats com la morfina. No, no escriuré sobre el que sé, que és poc, sinó sobre el que no sé, que és aclaparador. En aquest sentit voldria formular una pregunta que m'agradaria que si algun lector de Diari de Balears sap em comtestàs amb solvència. La qüestió s'origina, justament, amb l'observació dels quadres de Monet i dels impressionistes. Hi havia camps de roselles abans que ells els pintassin per primera vegada? Si n'hi havia, per què foren els impressionistes els primers en tractar un tema que es faria ben comú i fins i tot repetitiu en la pintura de finals del XIX i del segle XX. És ben possible que algú trobi que aquestes preguntes són una bajanada. No li faltarà raó. Però he de dir que tenir les respostes ens aclaririen probablement aspectes importants de la història de la pintura i, també, de l'evolució de les espècies. Si algú té la bondat de contestar-me li pagaré un cafetet. I, a diferència del meu amic, la meva mà dreta no ... etc.