La inèrcia, la força centrípeta d'aquests temps que corren, m'empenyia a escriure avui un article crític i molt seriós del tema de moda: les eleccions, les mentides que s'amollen aprofitant que, ja se sap, en campanya no comptabilitzen gaire, el bravejar d'haver complit els compromisos contrets, discutit per tots els que no són de la seva corda ni cobren cap delme del recapte, les magarrufes previsibles, altres que no tant, els canvis de camia bruta per una més bruta encara, caparrudeses cròniques, assemblees traïdes amb l'única excusa de: «jo per aquí no hi pas», per després, fer-se'n un floc de tot el que sembli honestedat, homenia de bé, i amb mística pal·lidesa al front, posar ullons d'il·luminat perduts dins la llunyania del càrrec objecte de cobdícia..., les il·luses sobrevaloracions d'un personal ben predestinat a fotre's la gran morrada, tanmateix... Si més no en l'estimació dels seus ex confrares...

Però no, he resistit la temptació, he cercat, fullejat, remenat, espipellat aquí i allà, fins que he trobat dues notícies d'aquelles que em solen deixondir la tendror de cor, el voraviu de l'ànima. I vetací.

Llegesc a un diari d'aquests que et regalen pel carrer per poc que et descuidis, que a Badalona han glapit un traficant de droga ben singular, quasi simpàtic i tot, mirin que els dic. Em sap com a greu que el puguin perjudicar, pobre home, que ho feia sense gens de malícia ni aixinetes. El personatge venia «costo del gueno», i ho publicitava pels voltants de l'institut de la localitat aferrant cartells amb un plànol detallat i claríssim, i el següent anunci: «Vendo costo de guena calidas ha chabale rollao y no venir lo menore. -Esperar al lao de la bentana de detras mi casa y en lo banco de asentarse. -no llamar la atension o no su vendo na. -Podei silvar o llamarme y sargo po la bentana me llamo Marcos vale 20 uros una barrita. -ta bien. Planos». I a continuació hi dibuixava un croquis situant el «tituto» (instituto), el carrer Huelva i «lo banco de asentarse», a fi i efectes que els possibles clients poguessin localitzar amb facilitat la finestra del siulet, els 20 «uros i la barrita que ta bien». Allò fotut és que la policia també veié l'anunci, anà a la finestra d'en Marcos, siulà, i com que no «llamaban la atension», sortí el nostre home i l'engarjolaren. I mira, ben bé, potser dins la presó aquest traficant podrà perfeccionar una miqueta la seva ortografia, que no li estaria de demés, i iniciar estudis potser de delineant, o de publicitari, o de comercial que part o banda, que afició n'hi posa una cosa grossa, en total evidència.

El diari Ultima hora també ens n'ofereix una de simpàtica. En titular, negreta i bon tamany: «Dos atracadores huyen en bicicleta tras asaltar una entidad bancaria en Son Cladera». Ostres quins dos! A continuació ens fan a saber que, efectivament, els policies havien detingut dos desgraciats que, amb un revòlver de per berbes a les mans, passamuntanyes, ulleres de sol i tot el que devien haver observat a les pel·lícules, per allò de les aparences i de quedar bé, entraren a la sucursal bancària aquesta, feren posar els tres empleats i un client de cara a la paret, pegaren grapada a la xavalla, res, pobralla, porgueres, i després arrencaren a tot carbó amb les bicicletes. Després d'una estoneta, la policia els trobà a una de les dites cases d'acollida i els detingué. Ah, i les dues bicicletes, també eren robades, per si no ho havia dit abans. Acaba aquesta notícia signada pel periodista Fausto Ramos, afegint que: «El juez ordenó el ingreso en prisión de los dos detenidos». Almanco ara menjaran arreglat una temporadeta, he pensat. I escrit.