Aquesta setmana el Congrés del Diputats, a Madrid, ha desbloque-

jat els continguts de la fugura llei de la Memòria Històrica. Els ciutadans no els coneixem amb precisió, els continguts. No obstant això, som víctimes d'una allau d'opinions més o menys destinades a la confrontació social. Estam davant una llei que només serà positiva si, partint de la justícia, té en compte també altres factors de cohesió socials i està pensada en clau de futur. La sedició militar de 1936 provocà una situació d'injustícia institucionalitzada que generà casos i causes amb matisos fins i tot antagònics i excloents. Els ciutadans de l'Estat espanyol es dividiren en bàndols, causes, classes, ideologies i creences, a banda de tots els antagonismes de caràcter primari que hi interferiren. Alguns dels col·lectius victimitzats, entre els quals sectors vinculats a l'Església popular, observen els escenaris de la nova legislació amb inquietud. El 1936, també hi hagué una Església militant que es mantingué al costat de les classes populars, que no capitulà, sinó que més aviat donà la cara i la vida per una causa que considerava allunyada de la confrontació política. Una església que actuava a la perifèria de l'Església de poder i que coneixia suficientment bé que les seves actituds es podien confondre i que corrien el perill de ser considerats elements de la maquinària de poder que feia servir l'Església al costat dels revoltats. Avui, aquella Església no hauria de tenir complexos, sinó que més aviat hauria de trobar la manera de crear una alternativa racional i d'anàlisi, amb capacitat suficient per transmetre un missatge de cordialitat i de reconciliació. Aquesta Església que transita contracorrent de la divisió i el maniqueisme, que creu en el perdó i en la capacitat pròpia de reconèixer errors, aquesta Església té el deure de crear un fòrum de debat al marge del debat, un espai de trobada que permeti encontres des de la racionalitat, un àmbit, en definitiva, que complementi i enriqueixei els escenaris actuals i que posi de manifest que ens trobam ja en el segle XXI i esdevingui icona de nous models de convivència i de respecte.

Pere Fullana, historiador