algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 13°
19°

El Centre Nacionalista Republicà

Ara ja fa aproxima-
dament cent anys, es va fundar a Barcelona el primer partit polític pròpiament dit de l'esquerra nacionalista. És cert que hi havia els importants precedents del republicanisme federal i de l'extraordinària figura de Valentí Almirall, però no havien arribat a consolidar una organització política estable catalanista i d'esquerres. A l'inici del segle XX, l'empenta del catalanisme cultural i la crisi de l'Estat ocasionada arran de la desfeta espanyola del 1898, havien facilitat l'aparició d'una gran força política catalanista, la Lliga Regionalista de Catalunya. Inicialment, va tenir un caràcter un tant ambigu i centrista i pretengué aglutinar tot el catalanisme, però el 1902-1904 predominà l'opció de crear un sòlid partit de dretes vinculat als industrials del Foment del Treball Nacional. Aquesta orientació provocà l'escissió dels sectors catalanistes més progressistes, amb personalitats com Jaume Carner, Lluís Domènech i Montaner, Joaquim Lluhí i Rissech i Ildefons Sunyol.

Aquest grup, juntament amb elements procedents de la Unió Catalanista, que era una plataforma apartidista, i joves republicans de comarques, com l'historiador Antoni Rovira i Virgili, crearen a Barcelona el desembre del 1906 el Centre Nacionalista Republicà -CNR-. La seva ideologia es basava en el catalanisme, la democràcia, el republicanisme i el laïcisme i representava un model molt allunyat del conservadorisme i filomonarquisme d'Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Encara que la seva existència es justificava per la impossibilitat d'anar plegats dretes i esquerres al si d'un mateix partit, no va tenir inconvenient a impulsar una gran coalició per defensar Catalunya de les agressions de l'Estat Espanyol, i que fou coneguda com a Solidaritat Catalana.

Dins aquesta plataforma, el Centre Nacionalista Republicà assolí quatre diputats en els comicis a Corts del 1907, entre els quals es destacaren Jaume Carner i Ildefons Sunyol. Quan la Solidaritat es va desfer a causa de l'accentuació de les diferències entre la dreta i l'esquerra, el CNR impulsà una aliança electoral estable amb dos partits republicans que també havien integrat la Solidaritat, el Partit Republicà Democràtic Federal i la Unió Republicana, ambdós d'àmbit estatal. La nova coalició, anomenada Esquerra Catalana, aconseguí bons resultats en tots els comicis que se celebraren el 1909 i el 1910. Finalment, predominà l'esquerra nacionalista sobre el component estatalista i l'abril del 1910 la coalició es transformà en un sol partit denominat Unió Federal Nacionalista Republicana -UFNR.

El Centre Nacionalista Republicà intentà implantar-se, sense èxit, a València i no sembla que fos gaire influent a Mallorca, on tot el republicanisme encara s'aglutinava sota la Unió Republicana. De totes maneres, s'ha de destacar que Gabriel Alomar col·laborà, gairebé des dels seus inicis, en El Poble Català, el principal òrgan del CNR i que, des del 1904, l'intel·lectual mallorquí s'havia posat obertament al costat dels catalanistes republicans i liberals. L'evolució del Centre Nacionalista Republicà, així com la dels seus successors (la ja esmentada UFNR, el Bloc Republicà Autonomista, el Partit Republicà Català, i, finalment ERC) il·lustren prou bé les grandeses i les misèries d'haver de conjugar esquerra i nacionalisme. En tot cas, en aquella època de fortes lluites socials, gairebé ningú no es plantejava que es pogués diluir el republicanisme, el laïcisme, la justícia social i la modernitat en un únic projecte catalanista. Cent anys després, aquest plantejament continua ben vigent, si bé la persistència del jacobinisme espanyol fa necessari a Catalunya, i també a Mallorca, un major diàleg entre els partits nacionalistes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.