Els qui hem tengut la sort de ser alumnes de Don Alejandro Onsalo, ja sigui a l'institut o a la facultat, hem pogut gaudir del plaer que suposava assistir a unes classes senzillament magistrals, impartides per una persona que en tot moment va saber combinar la rigorositat en la feina i la correcció en el tracte amb els altres. La nostra promoció, la primera de la llicenciatura en ciències químiques de la UIB, va rebre les explicacions de D. Alejandro al segon curs (Matemàtiques II) i al quart (Fisicoquímica matemàtica) en una assignatura impartida conjuntament amb D. Pere Cerdà. Tot i que teníem la seva classe sempre a darrera hora del matí -gairebé al migdia- perquè ell ja venia d'atendre altres responsabilitats, aquest fet mai afectà ni un polsim les seves exposicions sempre magníficament estructurades i seqüenciades; record quan, en certa ocasió, es dirigí a dos companys de la primera fila que devien molestar una mica i, sol·licitant-los silenci sense perdre la seva exquisida educació, afegí: «no es que se porten mal, no, pero comprendan que a estas horas todos ya tenemos los nervios de punta».

La seva forma d'entendre les situacions quotidianes era del tot singular i semblava que per resoldre fins i tot els petits conflictes que presentava la vida acadèmica feia ús de la seva excel·lent capacitat d'anàlisi. Així, i d'una manera semblant a quan ens deia que «la matemática es un lenguaje muy preciso», les seves expressions solien tenir també una concreció fora de tot dubte: un dia, assabentat que una classe seva podia coincidir amb un examen de Mecànica que havíem de tenir amb D. Climent Ramis, va sol·licitar la nostra conformitat per tal d'acordar un canvi d'horari i que no es produís la interferència. Després d'obtenir el nostre consentiment ens digué que «cabía considerarlo oportuno proponérselo de forma explícita».

Les seves qualificacions solien restar compreses dins un interval de puntuació moderat, ni excessivament altes ni molt baixes. Després d'un parcial, al segon curs, una companya li va demanar alguna explicació sobre la seva nota, la qual trobava una mica esquifida en atenció a les seves expectatives. D. Alejandro, per tal de fer-li veure que s'havia d'aplicar més a preparar els continguts i a controlar els nervis que solia demostrar durant les proves, li contestà: «señorita, el esfuerzo hay que hacerlo antes del examen, no durante el examen».

A mitjan curs, uns tècnics de la casa IBM vengueren a la nostra facultat per oferir-nos un seminari sobre llenguatge Fortran al professorat i a l'alumnat (parlam del curs 73/74). Comentàvem el fet amb ell quan algú li preguntà si ja s'havia llegit el bloc de teoria necessari per afrontar la primera prova que ens havien de passar al cap d'un parell de dies; dins la seva resposta de ben segur que hi anava implícita la seva manca de disponibilitat de temps a causa d'una agenda que sempre devia estar del tot atepeïda: «todavía no, aún me quedan los últimos quinientos folios». Aquesta frase la utilitzaríem després sovint quan, abans de qualque parcial, el temps ens curtejava.

D. Alejandro donava gran importància als continguts teòrics del programa i aquest fet es reflectia força en els consells i suggeriments que ens donava abans dels exàmens: «lo suyo -ens deia- es clavar la teoría..., y defenderse como uno pueda en problemas». Això no obstant, sempre que tenia oportunitat mirava de relacionar els conceptes de la seva matèria amb els d'altres assignatures. Una vegada, per exemple, que havia donat per finalitzat el tema sobre equacions diferencials, aprofità per fer un comentari que de qualque manera demostrava el seu interès per fer-nos veure les possibilitats d'aplicació de les matemàtiques: «de la misma manera que en su día dijimos que quien dominara la teoría de máximos y mínimos entendería los fenómenos sociales, hoy podemos añadir que quien domine las ecuacions diferenciales podrá comprender el mundo de la física».

Tot i esser una persona d'una extraordinària prudència, no estava exempta, però, de cometre qualque relliscada durant l'exercici de la seva tasca docent: un dia que qualcú li demanà un aclariment durant la classe, obtingué de D. Alejandro una resposta una mica gruixada a causa de l'absència de l'alumne en qüestió a la sessió del dia anterior; un cop assabentat que la falta fou deguda a una circumstància familiar greu, l'endemà presentà de seguida les seves excuses dient que «parece que ayer perdí una excelente oportunidad de haber permanecido callado».

Quan tractàvem amb ell el tema de les oposicions -un cop ja finalitzada la llicenciatura- se sentia especialment motivat. Contava que «yo, de joven, fuí un opositor empedernido» i, amb tota profusió de detalls, ens va fer saber que quan ell oposità a càtedres d'institut a mitjan dècada dels cinquanta no hi havia un temari establert com passaria després a partir de l'any 1964, sinó que cada tribunal publicava el seu només amb una antelació de vint dies naturals abans del començament dels exercicis i, en cap cas, el nombre de temes podia ser inferior a cent; «esto implicaba -aclarí- tener preparados como mínimo el triple». S'entén com moltes d'aquelles persones que guanyaven aquestes oposicions (D. Alejandro va treure el número dos de la seva) formessin part després de l'elit intel·lectual de les capitals de província, especialment d'aquelles que no gaudien d'universitat. L'enfilall de petits records que podríem citar és interminable. Per acabar, recordar que a l'homenatge que fa pocs anys el Col·legi de Químics oferí a D. Toni Roig amb motiu de la seva jubilació es repassaren, entre tots els presents, un bon seguit d'anècdotes dels primers anys de funcionament de la Facultat de Ciències. Quan va intervenir D. Alejandro aprofità -com els altres participants a la taula rodona de l'acte- per fer una mica de repàs a la seva experiència com a professor a la nostra Universitat que, aleshores, donava les primeres passes. «Supongo -va dir- que no lo hice ni muy bien ni muy mal, sinó regular». Aquesta darrera expressió, podria reflectir força bé la forma de ser d'una persona que ha estat un exemple paradigmàtic per a tots aquells que ens hem dedicat a la docència. Gràcies, mestre.

Miquel Palou, catedràtic de Física i Química de l'IES Son Rul·lan. mipalouUgmail.com