La massacre ininterrompuda d'innocents a Iraq des que les tropes de Bush i de Blair, amb l'entusiasta suport de José María Aznar i del PP, iniciaren la guerra, és un deute humanitari que no es podrà pagar mai. La neutralització de les armes de destrucció massiva, la lluita contra un terrorisme del qual es feia inspirador i protector el mateix Saddam Hussein i la implantació de la democràcia a l'Iraq eren els objectius que es varen proclamar per fer una guerra que, en el terreny de la realitat, ha reforçat extraordinàriament Al Qaeda, ha ampliat l'inventari de greuges que alimenten el terrorisme islàmic i ha fet un món molt més insegur que el d'abans de la invasió. Per poc fredament que es contempli el panorama, la possibilitat que Bush i Blair siguin condemnats com a criminals de guerra no hauria d'aparèixer com una simple boutade de gent radical, sinó com una via de coneixement de la Història contemporània i de reconciliació entre els pobles.
A Espanya, es comencen a moure iniciatives perquè José María Aznar hagi de comparèixer també davant dels tribunals, i, naturalment, aquesta possibilitat només inspira rialles a la cúpula del PP, la qual, d'altra banda, evita per tots els mitjans entrar a debatre la qüestió, amb aquesta desimboltura xulesca que caracteritza els seus membres quan se'ls demana comptes d'un passat amb massa sang sense explicar, des de les mentides del Yak-42 fins a la trama sòrdida entorn dels fets de l'11-M. I passant, és clar, pels rius de sang que corren per tot l'Iraq per mor d'unes accions que el Partit Popular va encoratjar fanàticament.
No és bo de comprendre que un dels dos grans partits que es disputen el poder en règim de democràcia a Espanya mantengui, a hores d'ara, actituds tan fosques en relació a un dels drames humans més esfereïdors del nostre temps i a les ramificacions que l'hecatombe d'Iraq té i tendrà a l'espai i en el temps. Mentre no hi hagi un canvi que suposi un sanejament a fons dels responsables del partit, mentre no sorgeixi una nova cúpula disposada a la recuperació de principis ètics i morals, el PP no pot tenir més política que la de propiciar la metàstasi social d'aquest càncer que és el seu passat en relació a la guerra, la gestió de l'11-M i l'ús de la mentida i la insídia com a procediment habitual per fer front als retrets de la ciutadania. Res no aconseguirà el PP mirant de rentar-se una mica la cara, no hi ha cosmètica possible per embellir les responsabilitats en aquests afers d'extrema gravetat. Practicar aquesta cosmètica no és una frivolitat, com es podria pensar pel to en què pretenen evadir-se'n tants i tants de militants, és una forma de donar nou impuls a una fuita cap endavant d'efectes imprevisibles.
