Divendres passat, el mestre Bartomeu Fiol es preguntava qui defineix la realitat, el poder o els científics. És una qüestió que cada dia podem detectar en més àmbits de la realitat, i no hauríem de creure que aquesta presència respongui tant a l'afany de coneixement, que sens dubte existeix en la comunitat científica, com en el camp de la política, cada dia més interessada a obstruir els canals normals de percepció. Un dels casos de disfunció definidora és el de la llengua catalana, que uns polítics, i no els lingüistes, han convertit en llengua valenciana en el País Valencià, i que com d'amagatotis es vol subdividir aquí en modalitats ridículament corresponents a cada illa. En un cas i en l'altre, s'ha arribat a aquest acientifisme militant, a aquesta actitud de bel·ligerància contra els basaments elementals de la cultura, gràcies a la conjura del dos grans partits polítics d'implantació estatal, ço és PP i PSOE. Convé no oblidar-ho mai, no sia cosa que uns per un motiu i els altres per un altre, se'ns presentin com a persones conseqüents amb les seves creences. En política, bé és cert que hi havia un conflicte universal entre conviccions i conveniències. Ja no existeix el conflicte en la majoria dels casos. Pensau que els nostres representants a Madrid votaren tots en favor del segregacionisme lingüístic: tots, tots, no ho oblideu. Si en teniu oportunitat, seria bo que els ho recordàssiu en topar-los pel carrer -si hi ha confiança i/o coratge. Però, en fi, no hi ha cap reflexió que servidor pugui sumar a la de Bartomeu Fiol, l'esplèndid article del qual podeu recuperar per internet si us va passar per alt. Però diria que, no molt lluny d'aquesta qüestió, se n'ha començat a fer una altra d'una malignitat emmascarada per la seva reiteració: el fals interès a ampliar els límits del coneixement de la realitat mitjançant tota mena de preguntes suposadament formulades en raó de la importància que es dóna a la nostra opinió. Se'ns convida cada dia, des de tots els mitjans -i per altres vies-, a respondre preguntes que ens demostren fins a quin punt s'ha desnaturalitzat l'afany de saber i ha

esdevingut un vulgar producte comercial. Per exemple, quin coneixement se'n deduirà de la vostra resposta a la pregunta de si s'han d'eliminar els cigarrets de les pel·lícules en les quals els bons fumaven de manera convulsiva? Els és ben igual el que pensem. Es tracta de mantenir una secció a un diari, d'afalagar-nos amb el pretès interès de les nostres opinions, de fidelitzar-nos, de fer-nos sentir part de la secta dels diari..., etc. És a dir, se'ns sol·licita la nostra opinió... per vendre'ns-la com un bé molt preuat. El coneixement de la realitat no hi té res a veure. De fet, es treballa amb la màxima eficàcia per desplaçar

la realitat lluny del nostre camp de visió, perquè hi pugui tornar un cop sotmesa a la cosmètica del poder..., o convertida en fum de colorins. Una part important d'aquesta feina la fan... periodistes, col·legues nostres, companys que han cridat i/o criden i/o cridaran per la llibertat d'expressió.