Com vaig avançar la setmana passada, en un article que hagué d'acabar abans del que jo volia, quan jo era jove i feia classes a la Universitat d'Alacant, vaig haver d'anar per cortesia a alguna de les conferències que el malaguanyat -un altre, Déu meu!- amic Martínez Sampedro impartia al Col·legi de Metges, o alguna institució similar, quan s'atracava la Setmana Santa. El títol devia de ser quelcom així com «Antropologia de Crist», però, tot i aquest títol, la conferència era un estudi gairebé exhaustiu de les múltiples ferides que a Jesús li infligiren durant la seva passió. La conferencia era, o volia ser, de caire científic, és a dir, les coses que Rafael deia estaven basades en dades, segons ell, objectives. La font d'aquestes dades que permetien conèixer o endevinar les nafres de Jesucrist era sempre la mateixa: El Llençol Sant que es guarda a Torí.
Durant aquesta Setmana Santa he tornat recordar Rafel Martínez Sampedro i he lamentat que no pugui gaudir d'aquesta primavera que ens mostra de manera delicada i nua les estratègies multicolors que les plantes desenvolupen per a conservar l'espècie. Però junt amb el meu lament m'ha picat la curiositat de saber com estan els estudis sobre el famós sudari de Torí. En la bibliografia que he consultat i que, i ja sabreu perdonar la bravetjada, no ha estat poca, he vist que no hi havia gaires aportacions a afegir sobre els temes que el meu amic explicava a Alacant cap allà els anys 1976 o 77. La absoluta majoria d'articles d'aquest darrers anys tenien com objectiu discutir si el sudari era autèntic o no, és a dir, si havia tapat de veritat el cos de Jesucrist després de la seva crucifixió o si era, pel contrari, un frau, una pintura feta en el segle XVI. Com deia aquell professor del Seminari: els que ho afirmen diuen que sí, i els que ho neguen diuen que no. Pel que he pogut veure la discussió entre uns i altres ha estat realment aferrissada. Entre els arguments del defensors de l'autenticitat hi són els següents: la coincidència de les ferides que rebé un crucificat que ha estat fuetejat i coronat d'espines amb les taques del sudari, l'existència, en el sudari, de pol·len que correspon a plantes endèmiques d'Israel, que la sang que hi ha en el sudari és del grup AB, grup predominant entre la població jueva, i finalment, que ningú ha mostrat o demostrat quina és la tècnica per falsificar un sudari del segle primer. Els escèptics argüeixen que les dimensions del cap del sudari són, en relació al cos, més grans del que tocaria ser, que en el sudari hi ha pigments vermells que no corresponen a sang, i que els evangelis, quan es refereixen a l'enterrament de Jesús, parlen més de benes que no de llençols. A partir de principis del segle XX, quan va començar la discussió, cap argument va tenir la força abastament per convèncer el grup opositor i la qüestió es mantingué, podríem dir, si empram un símil futbolístic, en empat. Fins el 1988 en què la Santa Seu va autoritzar que el Llençol Sant fos examinat i datat per la ciència més rigorosa. La tècnica a emprar fou la del carbó 14 i el disseny de la prova fou d'una elegància, al meu parer, indiscutible. Per realitzar l'esmentada prova se seleccionaren tres laboratoris, els d'Oxford, Zuric i Arizona. A cada un d'ells els enviaren quatre mostres, una d'elles era un trocet del Sudari de Torí, però els científics no sabien quin. Les altres mostres eren, la primera, un tros de lli procedent d'una tomba de Qasr Ibrim a Núbia, que es podia datar, sense por a equivocar-se, entre els segles XI i XII de la nostra Era. La segona mostra era un tros de lli procedent de la col·lecció d'Antiguitats Egípcies del Museu Britànic que els tècnics del museu havien datat entre l'any 110 abans de la nostra Era i l'any 80 de la nostra Era. Finalment, la tercera mostra la constituïen uns fils de la capa de Sant Lluís d'Anjou que es conserva a la basílica de Sant Maximin a França, i que està datada entre els anys 1290 i 1310 de la nostra Era. Cap dels tres laboratoris coneixia la procedència de les mostres, ni sabia quins eren els altres dos laboratoris que efectuaven la recerca. Els laboratoris sotmeteren les quatre mostres al procés de neteja que és habitual abans de fer l'examen amb carbó 14, i després d'un rigorós estudi coincidiren que de les quatre mostres, pertanyien, una, al segle I i les altres tres als anys que anaven entre el 1100 i els 1400 de la nostra Era. El sudari era, segons les lleis de la lògica més elemental, de l'Edat Mitjana: una falsificació per dir-ho amb les mateixes paraules que emprà el cardenal Ballestrero, arquebisbe, en aquell temps -1988- de Milà.
