cielo claro
  • Màx: 20.67°
  • Mín: 13.08°
20°

Més vida

Francesc Parcerisas retorna a la primera línia de l'actualitat literària amb el seu darrer llibre de poesia: Dos dies més de sud (Quaderns Crema, 2006). Manllevant el títol d'un vers de Rainer Marie Rilke, Parcerisas aplega els poemes escrits aquests últims anys, uns poemes que s'han gestat sense cap intenció unitària més enllà de l'anàlisi i la celebració, de la reflexió i la passió. Tot i la divisió en quatre parts del recull, que sovint sol indicar un criteri temàtic o formal comú per als diferents apartats, els poemes mantenen una absoluta independència els uns dels altres, la qual cosa ens proporciona, poema rere poema, un univers singular i concret per a cada exercici líric. Segons la distinció que algun cop he sentit per boca d'aquells acostumats a la formulació de definicions, grups i taxonomies, en parlar de poetes (i d'escriptors en general) podem dividir aquells que viuen la vida -i d'aquesta n'agafen els ingredients per cuinar la seva pròpia obra- i aquells altres que l'imaginen, nodrint-se d'uns llocs, uns personatges i unes històries que poc o gens tenen a veure amb la realitat. La majoria de poetes solen pertànyer al primer grup, ja que bastint un poema sobre el terreny de la fantasia i la imaginació es corre el perill de no saber transmetre la credibilitat i l'autenticitat que el lector espera. És evident que Francesc Parcerisas construeix una poètica de la pròpia existència. La vida, és clar, feta material poètic. I per això mateix trobam en els poemes des dels motius més trivials i circumstancials fins als grans temes de sempre: el pas del temps i la mort, l'amor i el desig, la pèrdua i l'esperança... Amb la seva mirada intensa i cultivada, amb el seu ritme precís i controlat, amb els ressons i els ecos dels memorables poemes de L'edat d'or, Parcerisas segueix indagant, coratjós i incansable, per les sendes a voltes brutals i salvatges, a voltes lluminoses i consoladores, del dia a dia; segueix la comesa ancestral de la recerca de les causes, de l'assimilació dels efectes, de l'anàlisi del que som i del que fórem. L'insomni és una bona excusa per fer inventari, però també el desastre de la guerra, la solitud d'un dia de setmana santa, el silenci d'aquell que parla amb la memòria del temps esvaït.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.