El seu nom és Agustín Díaz de Mera i és un home d'honor, diuen els que es pensen conèixer-lo. Una vegada amollat això, així, amb una certa lleugeresa, a un li sona un siulet d'alarma darrere l'orella de la semàntica i les exactituds en el nom de les coses, i allarga la mà cap al diccionari. De l'honor, l'Alcover-Moll me n'ofereix fins a quatre accepcions ben clares, i ves per on, ara mateix m'ha deixat confús en el sentit de quina li he d'atorgar a aquest senyor, si és que en veritat es tracta de fer-ho, que tampoc ho sé. A saber: «1.- Qualitat moral que ens porta a no fer res que ens pugui desmerèixer en l'estima dels altres o en la pròpia. 2.- Estimació del mèrit d'altri; prova d'aquesta estimació; distinció en què es tracta algú pels seus mèrits. 3.- Renda vitalícia que el senyor concedia al vassall damunt una possessió. 4.- tractament respectuós que es dóna als amos o arrendataris de possessió gran».

Amem, gratem-hi. Don Agustín aquest era director general de policia, l'amo de la possessió com si diguéssim, en el temps que un tal Acebes exercia d'un dels senyors més grossos de tots de tots. Fins que arribà una nit de mentidotes i de línies d'investigació esbiaixades aposta, nyeu-nyeus, merdançanes i embullades de troca fins a tal límit que, com que la envidada en fals era massa grossa i evident, se'ls veié la tela, i bon al·lot i feiner, dissabte acabes. Amb la maldeventrada conseqüent que encara ara no l'han païda. Ni punt. Resulta que aquest Diaz que ens ocupa avui, un matí del passat setembre, a la COPE, l'emissora de ràdio més equànime de totes les conegudes i per conèixer, com tothom sap, (abans ja ho havia perbocat davant la comissió d'investigació, sempre tirant macs a l'aire), amollà la llufa qui l'agafa és seva, per allò d'emmerdar una mica més l'ambient amb la teoria de la conspiració, retent i aferradissa com llavor d'olivarda, es plantà més pinxo que un vuit que hi havia un informe policial que relacionava clarament els terroristes islamistes amb ETA, el que passava és que, com que aquesta versió no era la que interessava a en Zapatero, s'havia ocultat. Bé, i a la ràdio aquesta de la Conferència Episcopal, clar, li rigueren la gracieta, i tots tan contents, què no és ver? Ah, i dels cerca-raons de El Mundo, no us cont res que no pugueu albirar per molt poca imaginació que hi gasteu.

Però, llamps, ve quan arriba el judici per aclarir-ho tot d'una punyetera vegada, i quan el jutge li diu que canti fort i clar, fets, noms, dates, ell que no i que no, que això de l'honor, la confidencialitat del carall, de cap manera, mai de la vida. El jutge té amb ell moltíssima paciència, però quan veu que tanmateix no reconeixerà l'ensarronada, li etziba una multa, li incoa expedient per desobediència al tribunal i alerta a mosques. I el més important de tot: a la fi d'una vegada per totes, un dels impulsors principals de la fal·làcia de la conspiració, la pegallosa mena de la conjura socialista de l'11-M, ha mostrat el llautó de tots els llautons. Tant és així que, els seus propis, totd'una, desmarcant-se, ja comentaren als periodistes que el que havia de fer aquest home era col·laborar amb la justícia, mancaria, el que passava era que (digué Pio García, portaveu del PP al Senat): «Es una persona de principios muy profundos y que tiene criterio...» I tant, sí fotre que en té! I més cara que espatlla també, si ho hem de dir tot.

Agafen primer un mentider que un coix, hem dit sempre a Mallorca. Idò això exactament. Ah, i d'allò de l'honor del principi, vostès mateixos siguin servits d'escollir. Moltes gràcies. Bona nit tenguin.