Com que el temps passa tan aviat, ja fa vint-i-cinc anys que s'esdevingué la guerra tragicòmica de les Malvinas/Falkland. El patiment i els morts no mereixen un marc grotesc, però així és moltes vegades: en aquell cas, per culpa d'un dictador argentí, el militar Galtieri, a qui els vapors etílics feren concebre la reconquesta de les Malvinas. Els dictadors (i els governants que han sabut implantar els elements decisius de la dictadura en un motlle de democràcia formal), són molt aficionats a proposar arguments patrioters. Toquen les fibres més malaltes de la societat, per crear grans objectius ficticis cap als quals desvien el malestar real de la gent. Els anys de dictadura argentina havia expulsat milers de persones, l'èxode s'havia estès per països com Canadà, França, Holanda... També pararen aquí un munt d'exiliats. Servidor vaig tenir oportunitat de conèixer-ne uns quants, la majoria d'ells amb una formació notable, amb capacitat excel·lent d'anàlisi política. Gràcies a algunes d'aquestes persones vaig arribar a quasi entendre quina cosa era l'Argentina i quines eren les dificultats (insalvables) per homologar les forces polítiques argentines amb les de qualsevol país de democràcia convencional. No és fàcil. La terminologia política argentina és una cosa embullada -per a nosaltres, s'entén. Quan la soldadesca de Galtieri va envair les illes, es va desfermar l'eufòria fos on fos del món que hi hagués ciutadans argentins. A Palma, vaig topar-me amb un grup de manifestants amb la bandera albiblava, proferint crits d'un patriotisme molt genuí. Ja era estrany, que uns argentins, de Mallorca estant, pretenguessin manifestar els seus sentiments a favor de la invasió militar, però la sorpresa va venir quan del grup sorgí un crit adreçat a la meva persona, una salutació exultant i un poc etílica: era un perseguit pels assassins que ara volien distreure l'atenció organitzant gestes militars que enfervorissin les masses. Aquella persona havia perdut tota noció de la realitat i, davant la lamentable crida d'una pàtria d'enderrocs, reaccionava amb uns ardors que encara no he arribat a entendre, vint-i-cinc anys després. Em preguntí, aleshores, si un exiliat espanyol s'hauria embolicat en la bandera espanyola per mostrar el suport a Franco en la reclamació sobre Gibraltar. Sempre el problema de l'homologació. Ni nosaltres mateixos ens entenem, em diu un amic argentí, i això que ens passam la vida d'un psicoanalista a l'altre. Complicat.