algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 15°
15°

Un segle de paisatgisme

L'exposició Un segle de paisatgisme a les Illes Balears, inauguarada fa pocs dies a Es Balauard, constitueix el resultat del meritori esforç per a facilitar la visió d'un important nombre d'obres dels nostres paisatgistes més destacats -entre els quals, per descomptat, cal comptar tots els catalans i sudamericans, etc., que també hem de considerar ben nostres-, moltes de les quals feia molts d'anys que no s'havien exposat. Tenir l'oportunitat de conèixer aquestes obres resulta certament un plaer especial. Eixampla el nostre coneixement del nostre patrimoni pictòric. Fa una mica més rica la nostra sensibilitat.

D'Antoni Ribas cal destacar Paisatge de la Costa Nord (c. 1877), un oli que ens mostra un enlairat territori muntanyós amb dos estimballs molt foscos i amb un tractament del rocam de la part il·luminada pel Sol molt curiós, amb unes pinzellades soltes que no varen esdevenir habituals fins a començament del segle XX. De Ricard Ankermann hi ha un paisatge molt apaïsat, Molinar amb gent (c. 1890), que ens mostra un nombrós grup de banyistes molt tapades de blanc, sota un cel molt ennigulat. De Santiago Russinyol hem pogut descobrir un ben estrany Fossar de pedres. Camí de Ses Monges, al costat del tan conegut Son Moragues. Sa muntanyeta (1903), un paisatge vertical, amb moltíssims xiprers i un arbre de fullatge petit -tal vegada una acàcia?- en primer terme, donant una mica d'ombra a un portell, molt ben realitzat. Dos grans quadres, també de començaments del segle XX, Racó vermeli Posta de So (aquest de 1.70 per 3.00 metres, aproximadament), donen un corprenedor testimoni del desarranjament mental de Joaquim Mir, conseqüència de la borratxera de colors i formes que li va produir la seva abrandada tasca pictòrica a l'illa i, eventualment, també la seva caiguda des d'una paret del torrent de Pareis a Sa Calobra.

D'Antoni Gelabert, l'exposició ens brinda l'oportunitat de conèixer Llum de migdia (c. 1923-25), un altre emparrat característic de la seva darrera època, amb la seva pinzellada-rajoleta típica. Podem admirar també La caleta (c. 1916), de Tito Cittadini, un quadre d'un estil molt diferent del que va practicar després, amb un impressionant penyalar com arrodonit a l'esquerra. Resulta molt interessant també un petit oli damunt taula de Felipe Bellini, Can Guixe, que deu esser una vista de la vorera esquerra del Port de Pollença, a principis de segle, quan encara no s'havia construït la Base militar d'hidroavions.

M'han cridat també l'atenció Paz (Port de Soller), de Francisco Bernareggi, datat el 1908, una mena de tríptic pintat a darrera hora, quan la llum del Sol dóna sols a la part més alta de les muntanyes; Castell del Rei, de Ramon Nadal, amb una pinzellada molt particular -podríem dir que gratallosa-, com no l'he vist a cap altre quadre seu, tractant la cinglera interminable de la costa, a l'esquerra, i la força de la intensa blavor del mar a la dreta; dos olis d'Eliseu Meifren, realitzats des d'un mateix lloc, Badia de Palma i Vista de la Badia de Palma, un enfocat cap al cap Endarrocat i l'altre cap a la Seu i la ciutat; i encara una sèrie de denou «xilografies» (però que semblen més aviat linòleums), d'una admirable eficàcia, que representen el Castell del Rei i altres motius de Pollença, sembla que realitzades per Atilio Boveri, ja de tornada a l'Argentina, el 1927, a La Plata.

No puc deixar d'informar al lector que a la primera sala, a mà dreta, un pot admirar una sèrie de noves incorporacions importants, començant per Emparrat amb escala, de petites dimensions però amb una gràcia especial, d'Antoni Gelabert; Cala Sant Vicenç, magistral, de Joaquim Sorolla; un Torrent de Pareis (1902) de Joaquim Mir, un altre testimoni impactant del seu desordre mental; i encara Le amiche (1989), d'Aligi Sassu, una molt interessant tècnica mixta damunt paper. De fet, aquestes quatre peces noves ja justificarien per si soles la visita a Es Baluard.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.