La posició d'un president o primer ministre a la Unió Europea quan li toca parlar de la UE no sempre és molt còmoda, com han demostrat el candidats a les eleccions presidencials franceses aquest dies. Segolene Royal, del partit socialista, i Nicolas Sarkozy, del partit conservador, en principi es presenten pel càrrec mes alt del seu país, un dels càrrecs elegits més alts del món. Què més hi ha? La presidència americana? En tot cas és el més alt que hi ha per als francesos. Però des de Brussel·les els han volgut recordar, als candidats i als seus votants, que no són qui per dir «aquesta és la política econòmica que farem», sobretot si el que faran no està d'acord amb les línies que dicta la UE. Joaquín Almunia, el comissari europeu per a l'economia i afers monetaris, ha volgut posar els francesos al seu lloc, dient que el preocupen les declaracions d'alguns polítics europeus sobre les exigències que imposa l'euro, que són sobretot limitacions a la despesa pública, i que el preocupa el que s'ha dit sobre la feina que fa el Banc Central Europeu per mantenir la inflació allà on és. Almunia es referia a Royal i a Sarkozy, els dos candidats principals a la presidència francesa, que han fet discursos en què reivindiquen la independència francesa i la necessitat de prendre mesures específiques als requeriments del seu cicle econòmic nacional. Almunia, en poques paraules, s'ha escandalitzat per l'atreviment dels dos francesos. On s'ha vist mai un simple cap de govern, o pitjor, un que vol remoure debat perquè el votin, que dicta a Europa el que ha de fer simplement per defensar els seus interessos nacionals i treure quatre vots més. Per un costat Almunia té molta raó: l'economia de la zona euro té preferència sobre l'economia nacional. Però per altra va ben errat: vist com cau el centralisme europeu entre l'electorat francès el darrer que han de menester els francesos en aquest moment és un debat sobre si el president ja ha perdut la meitat de les seves funcions, si les funcions les ha adquirides gent no elegida com Almunia, i si al final el resultat beneficia el seu país o no. Aquest debat potser no és el que cal ara. Potser acabaríem amb Le Pen al palau presidencial francès.