El desenllaç del primer capítol de les negociacions entre el Govern de Zapatero i ETA va venir a posar en relleu que l'ambigüitat no havia estat una bona estratègia. L'atemptat de Barajas i els rumors de la voluntat de noves accions violentes constitueixen mesures de força d'una organització terrorista que no sembla disposada a autodissoldre's si no hi ha, per part del Govern d'Espanya, una actitud més decidida, que comprengui la negociació com s'ha entès arreu del món on s'han resolt conflictes de naturalesa pareguda. Aquests dies, hem assistit a una intensificació de les detencions de militants d'ETA, que, a part de la lectura fàcil, és a dir, que l'Estat no pot retre's al xantatge dels terroristes, es presta a moltes altres lectures, en positiu i en negatiu, cap de les quals, però, no sembla haver inspirat la més mínima reacció del Partit Popular. No deixa de ser curiós que, quan el Govern de Rodríguez Zapatero, fa allò que la dreta proclama com a única via, aquesta mateixa dreta, tan disposada sempre a contaminar acústicament la política espanyola davant qualsevol gest irrellevant, fins i tot organitzant grans manifestacions preventives -com fou el cas de la manifestació per oposar-se a una fantasmagòrica annexió de Navarra al País Basc-, no deixa de ser curiós que aquesta dreta no vegi cap motiu per a la distensió. Per si no estava prou clar, aquesta omissió reiterada de suport al Govern de Rodríguez Zapatero, fins i tot quan deté terroristes, ve a completar el marc negativista i obstruccionista d'una dreta que ha optat per la sinistra estratègia de convertir la lluita antiterrorista en una eina electoral. No s'ha de descartar la possibilitat d'èxit d'aquestes tàctiques, però també és cert que, en moments de tensió màxima i de sospita general de males pràctiques, la dreta va patir un daltabaix electoral del qual encara no s'ha refet.