El domini de la construcció (precisions a uns consellers)

1. S'ha fet una obra pública d'enormes dimensions a Mallorca i Eivissa, amb costos de tota mena molt desproporcionats (tant els crematístics com els ambientals i territorials).

2. Aquestes activitats s'han desenvolupat en molt poc temps, la qual cosa proporciona una idea de la intensitat del treball i de l'assignació pressupostària.

3. A l'ensems, s'ha provocat un efecte cridada -que no només és demogràfic- envers terrenys limítrofs als traçats de les grans infraestructures viàries, de manera que ens trobem en escenaris preocupants d'especulació.

Però resulta curiós que l'Executiu de Jaume Matas i corrents d'opinió molt concrets s'entestin a remetre a l'anterior legislatura com a sinònim de major activitat de les activitats del sector de la construcció. El Govern actua així a la defensiva (i, ai-làs, amb molts complexos!): existeix un negativisme clar a tot el que s'ha fet, quan des d'àmbits socials s'invoca que el model de creixement que porta implícita l'expansió de ciment palesa importants externalitats negatives que, al seu torn, penalitzen el principal eix de l'economia balear: el turisme de masses. Dit d'una altra manera: el president evoca les seves «realitzacions» (la gestió); però alhora les amaga quan es critica el brutal trencament territorial que han suposat. Una gestió que cal qualificar, sense ambages, com a eficaç, però totalment ineficient. S'ha fet el que els conservadors volien fer, però el cost econòmic -i ecològic- que s'ha pagat és forassenyat. Aquest «activisme» en sectors tan intensius en consum territorial s'enfronta amb la «passivitat» que afecta polítiques de caire social, on les assignacions pressupostàries han estat molt ajustades. Unes dades resulten aclaridores: cada quilòmetre viari construït ha tingut -i té- un cost mitjà d'uns cinc-cents milions de les antigues pessetes; però el que s'ha fet a Eivissa supera totes les previsions: més de mil milions de pessetes per quilòmetre desplegat! La intensitat, les presses, l'escassa negociació amb el govern central, constitueixen elements que expliquen un colofó impressionant: aquest Govern deixa les arques autonòmiques no només eixutes, sinó que afectades per un greu procés d'endeutament mai conegut al sector públic de la comunitat autònoma. Estam davant d'una política de caire keynesià -que es pega bufetades amb el neoliberalisme que es destil·la en els discursos del president- que, a més, ha engreixat els dèficits públics a Balears. Resulten molt difícils de creure, tècnicament, les previsions de reequilibri que s'han dissenyat (quina és, per exemple, l'evolució del finançament del deute insular, que es posà en circulació fa més d'un any per mitjà d'intermediaris?). A hores d'ara, les dades són demolidores: un recent informe del Banc d'Espanya confirma que Balears es troba entre les tres primeres autonomies amb números vermells, amb un endeutament que frega el 7% sobre el PIB. La Sindicatura de Comptes ha incidit en la qüestió, i adverteix que s'han imputat despeses per exercicis futurs amb increments propers... al 200%! Una hipoteca que resultarà molt difícil de gestionar per al Govern que surti de les eleccions del 28 de maig, i que tot just es podrà resoldre de manera convincent si arriben els recursos compromesos amb el nou Estatut o se cerquen nous nínxols d'ingressos, difícils d'especificar i, en qualsevol cas, amb costos electorals gens menyspreables si es tracten de concretar (per exemple, l'increment del cèntim sobre la benzina; o l'augment de la recaptació pròpia de l'IRPF, on la comunitat autònoma té encara alguns marges).

El PP ha llançat la casa per la finestra, en un plantejament enfollit de macroinversions accelerades, sense la més mínima planificació. Aquesta mena d'estratègia és impensable en una empresa privada, on els càlculs inversors, les seves rendibilitats i els corol·laris financers s'analitzen amb cura, per evitar justament el que s'està produint a l'economia pública balear: la generació d'uns desequilibris descomunals, agreujats a més per una agressió al capital natural illenc difícil d'observar, en tan poc temps, en la més recent història econòmica. Però a més a més cal subratllar un fet que és implacable, si les anàlisis es fan -com sempre he defensat- tenint ben present els contextos observats: no és cert, en absolut, que la construcció cresqué en el decurs de l'anterior legislatura. No sé d'on trauen les xifres els consellers que han rubricat aquesta afirmació, si atenem les variables de llarg termini disponibles, i que s'han publicat en els darrers Informes del Consell Econòmic i Social, amb una aportació seminal: l'indicador global d'activitat constructora entre 1999 i 2003 infereix una forta caiguda que es recupera el 2004. L'aturada de la construcció entre 1999 i 2003 no evità, i això és lògic, que es desenvolupessin obres ja adjudicades i licitades en el decurs dels anys 1998-2003. Ara bé, de gairebé 13.000 obres noves visades el 1998 es passà a poc més de 9.000 el 2002, segons dades oficials del Col·legi d'Arquitectes.

En definitiva, tots els indicadors que es puguin manejar palesen la contracció determinant en noves licitacions entre 1998 i 2002 -per acurar més el període-, encara que, insistesc, els efectes arrossegadors de la construcció endegada abans de 1999 es poguessin observar en els anys posteriors. Aquesta i no altra és l'explicació que amaguen els consellers que han fet declaracions els darrers dies, amb una tergiversació evident de les estadístiques. M'expliquin una obvietat: com es pot quadrar econòmicament el que estam veient al nostre territori amb les asseveracions de Jaume Font, de caire naïf, en el sentit que mai s'ha protegit com ara la geografia insular? La ciutadania potser que no disposi d'informació curosa i precisa. Però té ulls (i també, no ho oblidin, sentiments). I allò que resulta més cridaner és que aquests pretesos actius -recordin: les «realitzacions» conservadores-, que el Govern enalteix a les seves cunyes publicitàries, amb un impacte que es detecta notòriament de manera visual (al marge de les disquisicions que facem els economistes), es pretenguin apaivagar quan hom albira que les seves conseqüències poden resultar inquietants (i pernicioses electoralment) per a un segment molt significatiu de la població, farta de tant esquarterament territorial.

Una anotació final: eren necessàries aquestes infraestructures? Rotundament, sí. Però dimensionades amb el territori i amb una planificació econòmica i geogràfica més acurada. Això no és fer volar coloms: és racionalitzar el principal recurs escàs que es té a unes illes, que no és altre que el territori. Com és igualment peremptori un nou hospital, però tot evitant més externalitats de les que es poden generar amb una visió expansiva, com s'ha fet. Aquesta idea d'escassetat territorial és la que hauria de presidir totes les accions de política econòmica a Balears, si el que es vol és preservar els nostres actius ambientals, principal reclam turístic, en un context mediterrani cada cop més competitiu.