Indesinenter (i II)

En aquesta actitud negativa enfront del noucentisme -tant de l'original com del neonoucentisme de després de la guerra- coincideix per cert Maria Aurèlia Capmany, com ens mostra Jordi Cerdà Subirachs en l'article que dedica a les relacions d'aquesta i el poeta de Sinera. Cerdà comença assenyalant-nos: «A diferència de Fuster o Pla, les relacions entre Espriu i Capmany tenen una dimensió i una perdurabilitat que atenyen no només el radi literari i intel·lectual, sinó que arriben i s'intensifiquen en el més íntim i personal». Per començar, Espriu que tractava tothom de vostè o de vós, va tractar sempre de tu a Maria Aurèlia. Per altra banda, aquesta, a les seves memòries, Això era i no era, té un capítol que titula \\>, en què conta la paciència amb la qual aquest va ajudar-la a pràcticament escriure de nou la seva primera novel·la, El cel no és transparent, premiada amb el Joanot Martorell, però, per cert, amb el vot en contra d'Espriu -que era membre del jurat- i que, en la primera visita que Maria Aurèlia li va fer, a més de rebre-la molt ceremoniosament -com sempre feia amb qui anava a visitar-lo-, li va dir que la novel·la premiada «era la cosa més desastrosa del món», en paraules de la pròpia Capmany. I si tornam al tema de l'antinoucentisme -tal vegada més estès del que ens pensàvem-, Jordi Cerdà ens informa que en el pròleg que Maria Aurèlia Capmany va fer per a la ja esmentada Obra poètica de 1963, i parlant de l'Espriu d'abans de la guerra, ens entima: «Flotava, jo en tinc un molt vague record, en aquells anys, a la vigília de la gran derrota, un clima hel·lènic de beatífic benestar, un eufòric esperit de geometria, una cega seguretat que ens permetria de creure'ns el poble més culte, més ric, més feliç de la Península, un poble amb un destí radiant».

En l'apartat de Materials se'ns donen a conèixer, mercès al treball de Gabriella Gavagnin i Víctor Mártinez-Gil, les postil·les a Laia del corrector de l'edició del II volm de les Obres completes de l'editorial 62 -que no va arribar a publicar-se-, Andreu Rossinyol, que ens confirmen, una vegada més -per les anotacions que va fer-hi-, la importància vital que Espriu concedia a les correccions lingüístiques de tots els seus textos, i el patiment -si m'és permès de dir-ho així- que aquesta preocupació constant li provocava. En els fulls conservats pel corrector, trobam la següent observació del puny i lletra del poeta: «Que difícil és endreçar les coses velles!».