Blanc al conjunt històric d'Alcúdia

La bellesa del nucli medieval d'Alcúdia i les seves murades és innegable. Ens sorprèn, a mès, amb l'encant afegit de la seva naturalitat. Efectivament, el lloc no se'ns mostra com una escenografia tocada i posada, i això li dóna autenticitat. Ens trobam aquest conjunt històric just a tocar de la romana Pol·lentia, però sembla que els seus inicis els hem de cercar a l'època islàmica, quan es constituí l'alqueria d'Al-kudia: «el turó». Les murades que el limiten s'iniciaren poc després de la conquesta catalana, en el segle XIII. Però la ciutat no quedà aturada en aquest moment. Tanmateix, hem de dir que el gòtic és un substrat que es respira en tots els seus racons, en tot el conjunt de carrers que defineixen el bessó medieval d'Alcúdia. Estrets i sinuosos, formen tot un entramat que s'adapta a la topografia de manera fascinant, tota una xarxa que s'escampa cercant el pendent més adequat d'«el turó». Amb tot i amb això volem afegir que, més enllà del gòtic, també hi ha una Alcúdia renaixentista, i tant, i de totes les èpoques. Inclòs l'avui, perquè el seu nucli medieval també forma part del present. De manera que es fan obres modernes al bessó medieval d'Alcúdia i pensam que això pot estar molt bé. Però, tanmateix, el lloc forma un conjunt molt valuós on les coses no es poden fer de qualsevol manera. Perquè l'entorn és compromès i si s'hi fa una obra moderna, ha d'estar molt calculada perquè s'hi adeqüi. Per exemple, podríem parlar de la qüestió dels trespols. Encara n'hi ha molts que són herència del passat immediat, són els propis de simples carrers asfaltats, sense més pretensions. Fins i tot, de vegades, hi apareixen, a tocar dels frontis, les característiques voreres estretones per als vianants. La part negativa de l'assumpte és que, amb trespols tan poc pretenciosos, sembla com si no es valoràs adequadament els carrers, com si no se'ls donàs l'acabat que es mereixen. En canvi la part positiva de la qüestió és la ingenuïtat de tenir carrers tan valuosos i no adonar-se'n, o fer-ho veure. Així que, tot i ser tan especials, aquests llocs ens mostren que no deixen de ser simples carrers amb les funcions més convencionals. La cosa, a més, brinda l'ocasió als viatgers de descobrir els seus encants (sia dit sense cap connotació eròtica), entre els quals, el de la naturalitat. I més si consideram que, entremig d'algun palau goticorenaixentista i edificis singulars, també hi ha cases modestes on hi viuen persones modestes, cases on s'hi fan les activitats més quotidianes. D'altra part, també hi ha altres carrers del nucli gòtic als quals, devers els darrers deu o vint anys, se'ls ha anat posant uns trespols més en consonància amb la seva vàlua. Sembla que el primer en augmentar el seu estatus amb un sòl més adequat fou la via principal de la ciutat antiga, la que uneix la porta de Mallorca amb la porta del Moll. Amb l'actuació es venia a dir: «fixau-vos que això és un carrer molt antic i molt guapo, ho paga de fer-hi una bona passejada». I és ben ver, el lloc té un encant enorme, la seva bellesa és innegable. No té res a veure amb els anodins, impersonals i adotzenats carrers de les ciutats modernes. El més curiós és que la persona que dissenyà el seu trespol va tenir el gran encert de donar-li cert aire de modernitat. Efectivament no es tracta del trespol nostàlgic de pedra viva més o menys poligonal. Ni tan sols del trespol neutre i discret, més modernet, de pedra viva rectangular encaixada. No deixa d'haver-hi pedra viva, però també hi ha ciment, un ciment que funciona com un element tan noble com la pedra. Aquest és, des de finals del segle XIX, l'esperit de la modernitat. El ciment, els nous materials, que es mostren francament, que no es cobreixen ni dissimulen. Els nous materials que es mostren perquè no són inferiors, perquè el concepte fa també la bellesa. Perquè la sinceritat, la funcionalitat, són conceptes bells. I posats a mostrar, la pedra juga francament amb el ciment, una hi posa el prestigi de la història i l'altre la funcionalitat de la seva plasticitat. De manera que el ciment ocupa les superfícies de contorns més difícils, el fons. I la pedra fa el joc de fer el dibuix, com si hagués de conduir l'aigua de pluja cap al centre fent una mica d'espina de peix. Gairebé, l'assumpte ens remet als trespols de l'«opus signinum» romà, uns sòls que tenen algunes tessel·les blanques que els ornamenten i un fons de morter de calç tenyit de rosa amb almagre. Així que paradoxalment, o no tant, la modernitat ens remet al classicisme, en els conceptes i una mica també en les formes. Però el joc de ciment i pedra viva del carrer Major d'Alcúdia, amb la seva modernitat, s'havia d'adaptar a l'entorn gòtic del conjunt històric. No es podia fer de qualsevol manera. Ja fou un encert no ficar-hi cap altre material, i més si consideram que pedra viva i ciment tenen gairebé el mateix color. Amb el disseny de les formes, també s'havia de fer una combinació austera i discreta, actual, però molt simple. I així es féu, tal com havíem esmentat més amunt, un simple i expressiu dibuix d'espina de peix. Tot de manera que el trespol s'adaptà molt bé al seu entorn, el seu aspecte definia una superfície tendent a la neutralitat que ho facilitava. Però, arribats aquí, també hem de dir que no totes les actuacions fetes a Alcúdia ens pareixen igual d'encertades. Si avui hem parlat del que ens agrada, del blanc, ens reservam per un altre dia parlar del que no ens agrada, del negre.