Dijous, 15.- D'ençà que als set anys son pare el llogà de cabrer, per treure de la família nombrosa una boca de taula, a la finca dita de s'Hort, vint-i-dues quarterades tancades de paret d'esquena d'ase, en el camí vell de Costitx, en Joan no conegué més senyor que l'amo, ni més amo que l'amo en Xesc de s'Hort, un fadrí, d'edat imprecisa, sense altre mal vici que acumular doblers, tot i que a en Joan mai no li faltà un plat de calent, puix que l'amo no era mesquí amb les despeses de la vianda: sopes de col borratxona, o cuinat, per a les tres menjades, pa i figues seques, un clec de vi per l'amo i aigua fresca de cisterna per en Joan fins que fou un fadrí de setze anys, edat en la qual, per feiner i honrat, ascendí a missatge i tingué dret a un glop de la botella de vi negre. L'amo en Xesc, que sense fer mals papers no malgastava un cèntim, tenia una petita fortuna, la qual, malfiant-se dels bancs, guardava en el sostre de la casa, amagada dins la palla. Amb el temps, per si de cas res de dolent li succeís, compartí amb en Joan l'indret secret on escondia el bolic amb els bitllets, encara que, de tant en tant, el canviava de lloc per confondre els lladres.
La història, tan certa com que a la nit segueix el dia, succeí els anys cinquanta, quan en Joan tenia devers vint-i-cinc anys. Anà un matí l'amo en Xesc a l'amagatall a treure diners per pagar una barrina de bestiar i trobà cala buida. Debades cercà on estava segur d'haver-los deixat. Partí de seguida cap al quarter de la guàrdia civil a donar part del robatori. Allí li preguntaren si, a més d'ell, algú altre coneixia l'existència d'aquells doblers i, sobretot, el lloc on els guardava. L'amo en Xesc contestà que només ell mateix i el seu missatge coneixien el cau dels cabals, però que posaria la mà al foc per en Joan, que mai, en tots els anys que feia que el tenia al seu servei, mai no li havia tocat una peça. El sergent, un home cruel a qui tothom temia per exercir l'ofici de botxí, car era l'encarregat d'atupar els detinguts, i de qui no diré el nom per no augmentar la vergonya dels seus fills, que encara són vius i habiten al poble, el sergent, doncs, envià una parella de civils a cercar el missatge, al qual interrogà. En Joan, efectivament, confessà que sabia que l'amo en Xesc guardava uns doblers a les sales, que sovint li deia on els tenia, però que ell no n'havia tocat cap, de dobler, i, a més, ignorava què se'n podia haver fet, dels fons.
El sergent no el cregué i sembrà el dubte dins el cor de l'amo, que acomiadà el missatge. A partir d'aquell dia, el sergent G. donà ordres a en Joan que cada dematí es presentàs al quarter, que aleshores feia cantonada a la plaça del general Sanjurjo, i allí l'apallissava amb fúria per tal que es confesàs autor del robatori, la qual cosa en Joan, plorant de ràbia i dolor, negava. No sé del cert el temps que duraren les pallisses i els interrogatoris sense obtenir una confessió de culpabilitat. En Joan vivia en una casa situada entre el Call i el carrer de l'Aigua, i un dia, cansat de rebre cops, decidí posar fi a aquella tortura injusta i inhumana. Obrí totes les portes de la casa per tal que del carrer estant poguessin veure el corral, i allí, d'una perllonga que sostenia una corriola, es penjà del coll, i tots els vianants qui passaren per davant ca seva el pogueren veure blau, mort per l'asfíxia.
Allò fou, per a l'autoritat, una confessió de culpabilitat, i així ho escampà entre la gent del poble, propensa a creure la part dolenta dels rumors. Ningú no ho interpretà com una fugida de l'horror, de la brutalitat d'un sergent que s'acarnissava amb les víctimes, innocents o culpables. El jutge aixecà el cadàver i el rector es negà que l'enterrassin en el cementeri. El clergat, aleshores, tenia un sentit molt estricte de la caritat cristiana. Els cas és que, a part o banda, sepultaren en Joan i cert és que no havien passat encara quinze dies de la seva mort quan a l'amo en Xesc de s'Hort l'envaí un pensament que el trasbalsà. Recordà, de sobte i molt clarament, que la nit abans de denunciar el furt havia pujat al paller i havia canviat de lloc el manyoc de bitllets. El canvi li havia fugit del cap. Pujà l'escala esglaiat, lívid, regirà el caramull i allí, embolicats dins paper de diari, trobà els seus doblers. Ningú no els hi havia sostret. Va asseure's a un escaló esmaperdut, incapaç d'afrontar la dimensió de l'error, i, sentint-se culpable de la mort del seu missatge, s'hi estigué fins a perdre la noció del temps. No podent resistir els remordiments, sabent que un home innocent havia mort per culpa de la seva mala memòria, mai més no tornà a la finca. Diuen que, unes setmanes després, s'embarcà en un vaixell que partia cap a l'Argentina, deixant la seva hisenda i tot allò que el lligava al record d'aquella desgràcia. Mai no tornà a la seva terra. Aquest fou el seu càstig.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.