Fernando Pessoa, el gran poeta portuguès que José Saramago considera que és un dels tres autors més importants del segle XX (juntament amb Franz Kafka i Borges), sens dubte és l'encarnació més exemplar de la tesi dels que consideram que l'ego monolític o d'una sola peça és una imatge o una concepció inexacta del que realment succeeix. L'ego té fissures, encletxes. D'alguna manera l'ego és plural perquè, d'una banda, s'enfronta de manera diferent a les circumstàncies que l'envoltes i, de l'altra, canvia en el transcurs del temps. Pessoa ens ha deixat escrit: «Em sent múltiple. Som com una cambra amb innumerables miralls fantàstics que desvien per a reflexions falses una única realitat anterior que no està en cap d'elles i està en totes». I també: «Em sent varis èssers. Em sent viure vides alienes en mi, de manera incompleta, com si participés de tots els homes...» La creació dels heterònims respon a aquesta pluralitat interior, a aquesta capacitat de reaccionar de manera diversa davant la realitat, en definitiva a aquesta capacitat extraordinària de poetitzar des de veus poètiques diferents.
Això va començar amb la sobtada plasmació de trenta i tants poemes d'un poeta bucòlic, al qual després va batejar com Alberto Caeiro. El segon heterònim a comparèixer va esser Ricardo Reis, deixeble de l'anterior quant a l'escepticisme més radical però que creia que «al poema més petit d'un poeta hi ha d'haver alguna cosa que indiqui que Horaci ha existit». El tercer heterònim va esser Alvaro de Campos, que és l'avantguardista del grup i que va comentar de Ricardo Reis que escrivia «de manera tan comprimida que és gairebé impossible de seguir amb l'atenció que caldria».
Fa uns quatre anys, Quaderns Crema varen publicar les Odes de Ricardo Reis en una magnífica edició bilingüe a càrrec de Joaquim Sala-Sanahuja, que va esser-ne el seleccionador dels textos i el traductor, edició que reuneix seixanta-tres odes de les gairebé cent seixanta que ens va deixar Fernando Pessoa. Per descomptant, incloent totes les que varen esser publicades en vida d'aquest, a la revista Athena primer -les que constitueixen eLivro Primeiro de Odes- i igualment les que després varen aparèixer a la revista Presença. Sala-Sanahuja ens adverteix que: «Cal afegir encara que només les que varen ser editades en aquestes dues revistes poden ser considerades com versions definitives».
El paganisme de Ricardo Reis resulta prou peculiar. Qualcú l'ha comparat al de la decadència de Roma. «Crist és sols un déu més, / potser aquell que mancava». La pretesa influència d'Horaci és més que res formal. Però impressiona la força amb la qual irromp la primera oda del Llibre Primer: «Segur m'assento en la columna ferma / dels versos en què resto». Predica l'ataràxia, la indiferència davant les circumstàncies favorables o desfavorables, l'èxit o la desgràcia, depenents del Fat i dels déus i no de la voluntat dels homes. «Sols d'acceptar tinguem tots la ciència». «A qualsevol hora pot succeir-nos / allò que tot canviï». «Que gaudim o no, passem igual que el riu». «No ens manca res, per tal com res no som». «Savi és aquell que s'acontenta amb l'espectacle del món». Si bé «àngels o déus, des de sempre hem tingut / la visió segura que damunt / nostre, tot coercint-nos / obren altres presències», al cap i a la fi «tan sols aquesta llibertat ens donen / els déus: que ens sotmetem / voluntàriament a llur domini». En definitiva, tal vegada més que indiferència efectiva -¿hi pot haver una indiferència que tengui realment força i eficàcia, una indiferència de veres potent?- trobam en la parenta pobra/rica de l'heterònim Ricardo Reis un pessimisme que ho soscava i ho amara tot. Tanmateix, hi trobam igualment una actitud epicúria i resolta davant el final de la vida, «bo i esperant la mort / com qui la conegués». I hi trobam també una força més que formal quan, de sobte, ens declara terminant: «La nit no canto perquè en el meu cant / el sol que canto ha d'acabar en la nit. / Sé prou què cosa oblido. / Canto per oblidar-ho». I trobam una grandesa punyent en unes estrofes com les dues següents: «No tan sols qui ens enveja o ens odia / ens limita i oprimeix; qui ens estima / no pas menys ens limita». «Qui vol poc, ho té tot; qui no vol res / és lliure; qui no té, ni res desitja, / home, és igual als déus». Uns versos que Josep M. Llompart va traduir també (a Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna, 1988) i que els apreciava tant que els va incloure en la casette que va enregistrar per a Temps de Poesia, poc abans de deixar-nos, el 1993, l'audició de la qual resulta realment impressionant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.