Horitzons àrids

TW
0

A principis del segle XX, Laford Mackinder, polifacètic i influent personatge anglès, anuncià en un dels seus discursos que la regió sobre la qual pivotava el món no era altra que l'Àsia Central i, a més, afegí que qui fos capaç de dominar els seus recursos arribaria a fer-se amb la tan desitjada hegemonia del planeta Terra. El paradigma que planteja Mackinder ha estat reconegut per la història coetània, tal com ho demostren les darreres accions militars engegades pels EUA i aliats a aquella zona. Tot aquest procés ha gestat un més que plausible debat social que s'orienta cap a la possible legitimitat de les accions duites a terme en aquesta zona d'Àsia. Resulta una evidència que la versió oficial oferta pel Pentàgon dista força de l'oficiosa. Així, el govern americà elaborà tot un discurs de cara a la galeria que rotava entorn a les amenaces sobre hipotètics atacs provinents de grups armats ultraislàmics, els quals actuaven sota el vistiplau d'estats com l'Afganistan o Iraq, estats que tenien com a punt de mira principal els d'Amèrica del Nord, tot recolzant-se en l'acidesa que els actes de l'11-S deixà sembrada en la societat nord-americana. Tanmateix, el devenir dels temps ha tirat terra sobre aquesta tesi i, a hores d'ara, ningú ja no es planteja el motiu de fons que empenyé l'Administració Bush a envair Orient Mitjà: el petroli. Tot i això, cal endinsar-se un esglaó més per entendre millor la vertadera conjuntura que ha motivat l'ocupació d'aquest indret just en aquest primer lustre del segle XXI.

L'era dels avanços, encetada amb la Revolució Industrial, ha anat en paral·lel amb un procés de dependència dels hidrocarburs, tant és així, que les potències més desenvolupades del geoide són les majors consumidores d'aquests productes: EUA (25% del consum mundial) i UE (17%). La problemàtica radica en la no-coincidència entre oferta i demanda, així, més del 60% de les reserves petrolieres del món es troben a l'Orient Mitjà. D'aquesta manera, l'increment en el consum de cru, unit a la cada vegada més limitada reserva de provisions, ha despertat certa sensació d'angoixa a occident, un occident que veu perillar a passes de gegant la tendència de creixement dels darrers temps. Aquesta barreja d'ingredients han dotat d'un elevat pes específic aquesta regió àrab ja des de fa unes dècades; de fet, els subtils suports que prestaren els americans i alguns països europeus a determinats règims islàmics, posteriorment perseguits, per tal de minvar l'hegemonia de la URSS a la zona, no esdevenen fets casuals.

Aleshores, quan Bush arriba al Pentàgon s'enfronta a un panorama peculiar; així, l'Orient Mitjà -nínxol d'una vetusta influència soviètica- conté la fórmula que garanteix la supervivència dels EUA com a primera potència durant els propers decennis. A més, la transcendència d'aquesta regió ha despertat l'interès pel seu control d'altres grans blocs com ara la UE, el Japó o Rússia. A aquesta carrera pel control de les reserves de cru, s'hi ha afegit un dur competidor; la Xina, que ha passat de consumir un 8% del petroli mundial a 1999 a un 14% en el 2004. I no només això, sinó que les previsions per les futures dècades apunten vers un creixement que arribarà al 16% del consum mundial, quan les altres potències, com ara EUA, UE i Japó, preveuen davallades en el mateix consum.

Amb aquests precedents, Bush decideix l'any 2002 reactivar la National Security Strategy. Aquest document, contempla un pla d'acció gestat ja als inicis dels anys noranta -Defense Planning Guidance- i que declara explícitament «el propòsit de prevenir l'ascens de qualsevol gran potència competitiva a la zona en qüestió». A tot això, el pla de ruta afegeix que «no s'escatimaran esforços per tal que això es compleixi i, si s'escau, s'activarà la força militar».

En definitiva, darrera el bel·licisme encetat a zones com l'Afganistan o l'Iraq s'amaga una complexa política expansionista que va més enllà d'interessos o preocupacions conjunturals i/o particulars. De fet, el sentit desorbitat de l'ambició americana ha incubat un nou escenari geopolític -amb forta projecció sociocultural- definit per la creació de transcendents blocs d'oposició (països àrabs o determinats estats llatinoamericans, en són uns bons exemples) que endureixen progressivament les seves postures, exaltant, cada cop més, les polítiques neoexpansionistes americanes. No és d'estranyar, doncs, que hom percebi la realitat coetània amb sentiments que mantenen una semblança amb els que dominaren durant la Guerra Freda; de tal manera, ens enfrontam a un cicle dominat per una atmosfera vacil·lant, una atmosfera traçada a partir de tensions sustentades en melosos interessos geoestratègics, els quals amaguen l'enèsim procés de violació de drets humans, per part d'aquells que segueixen ostentant «lícitament» valors tals com la igualtat, de la llibertat o de la solidaritat entre pobles.

Andreu Mir Gual, geògraf.