És veritat que el món del futbol sempre ha estat una mica especial. I que no es poden extrapolar fets futbolístics a la vida real. La tragèdia en un estadi belga, es deia Heyssel?, en una final de la copa d'Europa, d'això ja fa un bon grapat d'anys, n'és una bona mostra. O no sé si recordareu aquella publicitat que es feia, en castellà, per l'única televisió que hi havia, que, tot cridant a l'ordre i al manteniment dels bons costums als estadis, deia alguna cosa semblant a: «es don Pancracio Sabino un señor la mar de fino, correcto i bien educado como siempre está mandado, pero el domingo en la grada es un tigre de bengala....», devia ser als finals del franquisme. Jo ho record com una publicitat en blanc-i-negre. (Permeteu-me ara fer un excursus, ja que hem parlat de publicitat en blanc-i-negre i recordar aquella altra propaganda, d'un senyor, amb bigoti, que es volia passar de llest, i es «colava» en una coa immensa, fins que algú li recriminava aquesta acció i ell, tot empegueït, se'n tornava a darrere i, es trobava que l'últim de la fila duia un cartell a l'esquena, la moralitat, que deia «Piensa en los demás». Tancat el parèntesi).
Bé, deia que el futbol és com una vàlvula d'escapament de l'agressivitat humana, que no sé si forma part, com ens diria en Miquel Ramis, indestriable de la condició humana, al costat de la corrupció i altres xacres que ens allunyen de l'Arcàdia poètica i edènica. També, posats a recordar, podem esmentar la famosa cadira que retratà en Damià Huguet i que, en aquelles saons de la premsa en blanc-i-negre, va fer la volta per tot l'Estat. I per tant, ja sé que no podem prendre com a exemple el futbol. D'altra banda, els fets ocorreguts a Sicília, fa un grapat de setmanes, o els que ocorregueren a Sevilla, aquesta setmana, o els que massa sovint ens arriben de Sud-amèrica; ens haurien de servir per reflexionar una mica, ja que la transcendència d'aquests i la reiteració amb què es produeixen fan que deixin de pertànyer a aquell cornaló vital davant el qual ens convé a tots aclucar els ulls i esperar a veure què passa. Els de Sicília, varen ser protagonitzats, per quasi adolescents, no sé si hi havia, fins i tot, algun menor d'edat. De Sevilla, francament, no se'n podia esperar gaire cosa més del que va passar. O dit d'una altra manera, tanta sort que va passar el que va passar perquè tal vegada hauria pogut passar alguna cosa pitjor. I és que l'exemple donat per les directives fou tan escandalós, tan poc cívic, tan lamentable, tan deplorable, tan no sé què...
No m'agraden els judicis paral·lels però davant fets tan escandalosos s'haurien de prendre mesures dràstiques i que afectin directament els culpables, com podrien ser confiscar les accions a Lopera o inhabilitar en Del Nido, un advocat més que polèmic relacionat amb la trama Marbella, a exercir més la presidència i també confiscar-li les accions. Si pel manament d'una llei antiterrorista es pot prohibir una manifestació, a priori pacífica, a Euskadi o que un partit que té molts de militants i votants pacifistes es presenti a les eleccions; per què l'estat no pot generar mecanismes de correccció de fets greus com aquest? O és que a Sevilla no hi va haver contenidors cremats i mobiliari urbà destrossat? No siguem fariseus; és cert que l'endemà de l'espectacle, molts de mitjans de comunicació se'n feien ressò i el condemnaven i els titulars eren «Vergonya....» i coses semblants; però també és cert que aquests mateixos mitjans són els que alimenten les polèmiques, les picabaralles, etc. Perquè allò que compta és vendre o fer renou i, malauradament, la normalitat no ven, ven la carnassa, la pudor.
I tornem una mica als inicis, al titular d'aquest escrit i a aquell parèntesi, el de «Piense en los demás» que he deixat a la perxa de les bones intencions. A l'escola, massa sovint crec que se li demanen miracles. Som com una mena de magma difús que ha de fer de tot. Fomentar el civisme, el pacifisme, les bones conductes, la no-violència; etc. Però no li demanem miracles a l'escola, l'escola no pot ser el cultiu d'hivernacle d'unes tendres criatures que, tot just treuen el nas fora del recinte escolar, reben les ventades i les mestralades de creadors d'opinió, de referents mítics que posen en pràctica justament tot al contrari dels valors que a l'escola s'ensenyen. I no només en el món del futbol; també en altres àmbits: la desqualificació sistemàtica, la mentida, la tergiversació dels fets de certes brunetes mediàtiques, per exemple. El tot val, ja m'entenen. No reclam tornar a un moralisme d'arrels decimonòniques però potser no estaria malament que anuncis i referents mítics que estalonin i estimulin el civisme proliferassin més, així l'escola deixaria de ser un oasi i tal vegada podria dedicar més estona a ensenyar i que la tasca d'educar sigui més compartida per la societat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.