Ja ho he dit més d'una vegada però cal insistir-hi: el pensament no és exactament el fort de la nostra cultura. Parlant amb propietat, provocadorament -com cal-, la mera erudició, l'acumulació de dades i més dades, resulta la vocació preponderant entre els nostres lletraferits, entre la nostra gent de lletres. I en les nostres universitats tenc por que es fa molt més currículum que altra cosa. Ni tan sols fomentar la lectura resulta una responsabilitat acadèmica de tants que presumeixen de filòlegs però que, des de fa temps, l'han escapçada, la filologia. La correcció idiomàtica resulta molt més important que el conreu de les idees, sempre sospitoses entre nosaltres, que ens consideram tan realistes i que no ens acabam de creure que unes idees puguin esser tan eficaces com un instrumental, com un conjunt d'eines. Així, patim com una mena d'anquilosament intel·lectual col·lectiu que gairebé ni tan sols no ens permet de llegir -sí, he dit bé llegir- com Déu mana. En aquestes circumstàncies, l'assaig, òbviament, no resulta un gènere promocionat, per no esser considerat promocionable certament (si podem dir promoció per què hem de dir obligatòriament promogut i capaç d'esser promogut?).
Dins aquest penós panorama, l'aparició d'un llibre com Les interpretacions, de Lluís Calvo -amb el qual edicions del Salobre, del Port de Pollença, acaba d'inaugurar la seva nova col·lecció Axiomes- és tot un esdeveniment, que ens fa treure el barret.
Sens dubte, no és aquest l'espai més apropiat per a comentar adequadament un llibre de notes -si podem qualificar-lo així, malgrat moltes d'aquestes siguin petits assaigs-, de denses notes, la finalitat principal del qual és provocar el lector, és a dir: provar de fer-lo pensar, i que conté molt de material filosòfic, sociològic, de crítica artística, de teoria de l'escriptura, d'hermenèutica i de crítica literària. Pel que respecta a aquest darrer subconjunt, entre els autors considerats figuren Joan Vinyoli, del qual ens subratlla que aquest «reflexiona sobre el fet que a partir de Rimbaud i Baudelaire la poesia ja no fou tant activitat creadora sinó via de coneixement, amb la qual cosa es relegà la forma i es remarcà en canvi la vivència»; Josep Carner, del qual ens recorda que «el seu és un art domèstic, que es talla voluntàriament les ales», tot assenyalant que «només quan el discurs inclou alguna cosa pertorbadora, paradoxal o punyent es pot dir, del cert, que el poema ha aconseguit la seva fita», i encara remarcant que «el problema no és tant Carner sinó el segrest que ha sofert en mans dels neonoucentistes, especialment bel·ligerant en els anys vuitanta i noranta»; Kafka, del qual ens apunta que «no és cap novetat remarcar-ne els trets humorístics»; Thomas Bernhard, al qual defineix com «l'escriptura del segle XX, l'enlluernador i angoixant compendi de tot un temps»; Miquel Costa i Llobera, del qual ens recorda que ens ha deixat escrit, en el text d'una conferència, que «un idioma no es deu avaluar per la simple sonoritat acústica, per l'afalac de les orelles, sinó principalment per la seva virtut i potència expressiva. Perquè, senyors, l'objecte del llenguatge articulat no és fer música (per això tenim els rossinyols, els instruments i les orquestres), sinó que l'objecte del llenguatge és comunicar les idees, els sentiments amb tota eficàcia i concreció o justesa possible»; entre molts d'altres, per descomptat. Només esmentaré encara els comentaris favorables que fa de La degradació natural dels objectes de Joan Elies Adell, de Cor desmoblat de Ramón Ramón i de Llibre de volianes, també dit Versos de la pedra d'Antoni Albalat.
Ningú es sorprendrà que Lluís Calvo compartesqui el punt de vista de Xavier Pericay i Ferran Toutain, del qual ens recorda que «segons la seva visió, Carner i els noucentistes van perdre no pas el sentit de la llengua sinó el de la realitat. La recerca d'un ideal lingüístic de puresa abocà a un model allunyat dels usos i utilitats de la llengua».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.