L'efecte núvol (de sucre)

El llibre l'han escrit Joachim de Posada i Ellen Singer, i és un manualet que no arriba a les cent pàgines que ben segur farà que els autors es facin milionaris. Res no té més èxit en el món editorial, ara com ara, que aquests llibrets que t'expliquen el secret de l'èxit i de la felicitat amb la mateixa simplicitat que t'explicarien com es desmunta un carburador o les millors arts de pesca. (L'únic inconvenient és que si el llegeixes entrat en l'edat adulta ja no hi ets a temps de corregir el teu rumb vital). I no conté gaire més que la descripció d'aquell experiment, un seguit de casos exemplars d'individus teòricament reals que tenen noms pretesament enginyosos -tipus Jonathan Patient-, consells gens críptics com ara «L'èxit no depèn del teu passat ni del teu present» o «L'èxit comença quan estàs disposat a fer coses que la gent sense èxit no està disposada a fer», i un parell d'historietes d'aquelles que conten els frares i els esportistes d'alt nivell que donen cursos de lideratge i de com esperar quinze minuts sense menjar-se una llaminadura als directius de les empreses que poden pagar aquestes cares i no sempre útils lliçons. (Històries d'aquest calibre: «Hi ha tres granotes deixant-se dur pel corrent del riu al damunt d'una fulla. Una decideix saltar a l'aigua. Quantes granotes queden a la fulla? La major part de la gent contestarà que dues. Resposta incorrecta. Queden tres granotes a la fulla. Per què? Perquè decidir saltar i saltar són dues coses diferents»).

La conclusió és que l'entorn familiar i comunitari, els estudis i el caràcter, les relacions socials, el lloc on vius i la teva capacitat econòmica són del tot secundàries -cal anar a la universitat, això sí que ho recomanen els autors. (Ocupats en la redacció del llibre, no s'han assabentat dels problemes dels mileuristes, majoritàriament universitaris). El més important per assolir l'èxit és la capacitat d'ajornar les recompenses, i prou. No diuen res de la interpretació -masoquista i culpabilitzadora- que alguns en faran, de llur proposta, impensable en les ments de les persones destinades a l'èxit, a les quals es dirigeix aquest llibre: posat que molta gent no té gaire recompenses, el suggeriment que les ajornin els pot sonar a un doble càstig, i a broma aspra això que ajornar les recompenses, com diu el llibre, «pot ser i ha de ser un desafiament engrescador més que no pas una fita impossible». I no diguem els consells -sempre assenyats- sobre la necessitat d'estalviar, amb el to apocalíptic que és típic de la correcció econòmica dels conservadors nord-americans: «Condueixes la teva independència econòmica? La duus al canell, o als dits o al coll? Te la menges en restaurants d'última moda, te la fumes o te la beus? La dónes al teu dispeser llogant-li un apartament de luxe quan podries invertir-la en una casa que augmentaria de valor i que a més deduiria impostos?». Només li cal afegir: «Et sents ocasionalment angoixat per la teva hipoteca? Això confirma, a més que ets un fracassat, que els constructors i els amos del banc que te la cobra empraran els teus diners molt millor del que tu podries arribar a imaginar».

Res. Quan sigui gran vull ser un guru de la psicologia humanista mesclada amb el domini de l'escriptura i la perspicàcia econòmica (i que tot sigui comprovable en diners comptants), d'aquests que es passegen per les grans empreses ensenyant als directius quantes coses es poden fer amb un maó, o amb un capell, i sobretot amb un formatge, i contant historietes sobre granotes i algun refrany xinès, i explicant quines característiques tenen els triomfadors, entre les quals algunes vegades -i això perquè no m'agrada fer afirmacions genèriques- destaca la capacitat de prendre el pèl al personal.