Incomptables les vegades que m'ho arribà a dir mon pare, això d'aquí dalt, quan jo era un nin sineuer salvatge i amb poques bardisses. Li devia venir de ca els «Hermanos», els dos mesos o tres que hi va anar a escola, per aprendre les quatre oracions d'això de la primera comunió, i a conèixer aquella mica del significat de les lletres escrites, l'arquitectura dels mots, la necessitat dels números. A la nostra fusteria: «mira, veus, a la brèndola aquesta, primer li has de donar raspa, després la rasqueta i la pell d'escat al final, no a l'inrevés, estem?. I jo: «Aaah!». I ell: «A» és la lletra de l'ase, entesos?». «Sí, mon pare». I tira. Em tractava d'ase, però ho podia fer: era mon pare i tenia raó, tant si en tenia com si no. En el ben entès que si jo no ho feia vegada i altra així com ell m'havia dit, no era perquè fos un negat per aquella feina, sinó perquè, com que no m'agradava fer-la, tantes me'n diguessis, altres tantes me les tirava a l'esquena, sabeu el que us vull dir? No hi parava esment perquè en el fons, no m'interessava gens ni mica la cosa, em representava un avorriment superlatiu. El que jo volia era no agraviar a ningú, fer poc trespoleig, només quedar una mica bé i que el dissabte del davant em caigués el «duro» de la setmanada, que una mà renta l'altra i les dues la cara. Així tots enganats i contents. I tal dia farà un any.
Aquest passatge de les meves primeres joventuts, el m'han fet revenir com la xulla del verro, la circumstància de reflexionar detingudament uns fets concrets, entre molts d'altres de manco evidència de capficadura baldera, que hi són però no tot ho podem parlar avui, que s'han produït, aquí, al que queda de la nostra Ciutat tant flagel·lada, davant els nostres nassos nafrats per sotragades immerescudes, amb autoria i per gràcia dels que tots sabem i coneixem, perquè són enmig i comanden.
Mirin, que una brigada d'obres, una matinada abans de l'alba, amb nocturnitat, d'amagat i a corre cuita, a la bruta, fora esma ni cura de cap classe, a empentes malgirbades de màquines piconadores, que no hi empraren barrobins per no fer-ho massa lleig o perquè en aquell moment no en tenien a la mà, esbuqui el pont del tren i el faci desaparèixer en manco temps del que s'empra per a contar-ho, és una bajanada tamany natural. Una parida d'aquelles de quedar a plaer. Cagar a la mar en deien també els meus vells un temps, d'aquesta manera de quedar a plaer. En casos molt més minsos d'errònia capbuitada infantil (qui no n'ha feta alguna?) també em solien dir: «saps què hi tens, tu, dins el cap, eh, saps què hi tens...?» I m'ho deien, fotre si m'ho deien. I per acabar de fer els deu reals justs, poc després del nyerro de la destrucció del pont, van i el tornen refer allà mateix, amb les mateixes mides i amb idèntics tamany i orientació, però aquest pic, com que ja no tenien cap pedra original perquè les havien fetes picadís amb la seva mala cura, van i enverguen el bunyol de construir-lo en cartó-pedra, totxos folrats de llosa, com un decorat de cinema, talment el sistema bubòtic de les runes gòtiques del balneari 5, per posar un exemple ben vistable de la irrefrenable, aborronadora afició de la gent grossa de per aquí que pot i li passa per allà, de construir falsificacions, parcs temàtics, fugir com de la fam de qualsevol cosa genuïna, autèntica, nostrada... Allà on no n'hi ha, no n'hi raja. I si per una d'aquestes tens ocasió i oportunitat i els dius a la cara: això que heu fet és una barbaritat! Això no es fa! Si de mi depengués ho pagaríeu vosaltres de la vostra butxaca! Podria ser que et contestessin: aaah! I la rèplica seria automàtica, no és ver?: «A» és la lletra de l'ase, borinots!
Gabriel Florit i Ferrer, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.