«Roma no paga traïdors», fou la resposta que reberen els subornats pels romans que mataren el pastor i capitost lusità Viriat en anar a cobrar per la seva traïdoria l'any 139 a.C. Quasi dos segles després, Judes rebé trenta monedes per trair el seu mestre i amic Jesús. Conten, però, que en no poder viure en pau per aquest fet, i amargat per la seva malifeta envers dels que eren els seus, se suïcidà, i des d'aleshores és recordat com l'apòstol dolent i maleït.
N'Hernan Cortés, a sud-amèrica, també se n'aprofità dels nadius traïdors que, per un grapat de miralls i un poc de ferralla, no dubtaren a guiar-lo pels camins dels Andes, per esclafar els pobles indígenes i fer el major genocidi de la història, però després, tanmateix, aquests renegats foren escapçats pels seus nous amos castellans. Normal, ningú paga un traïdor.
Tots tenim a la memòria quants de nins anàvem al cinema a veure una pel·lícula de l'Oest Americà, on sovint es veia que, per les praderes i a cavall, la tropa dels «bons» (que en realitat eren els dolents), comandats per un tinent del Sèptim de Cavalleria, al seu costat hi anava un guia que solia esser (més ben dit, era), un nadiu pell roja que els guiava cap al poblat indi per així d'aquesta manera, amb traïdoria, aterrir i matar els vertaders americans. Tanmateix, mira per on, el primer en caure mort del cavall, sempre era el guia que, bé per unes ampolles de whisky o per un rifle rovellat, no havia dubtat a ajudar els forasters blancs, tot i sabent del genocidi a què era sotmès el seu poble.
De traïdors, n'hi ha hagut sempre, no hi tinc cap dubte, i a més, del seu pa en faran sopes. Un de recent, potser sigui en Franco. Un militar mitja merda que jurà fidelitat a la bandera republicana i que després no dubtà a aixecar-se en armes en contra de la República i del seu poble que en sofrí un genocidi. Tanmateix, el temps posa les coses al seu lloc, i ara, després de la seva mort, la gent el recorda com un dictador, tirà i assassí. La història no paga traïdors.
Ara la vicepresidenta del Govern Balear ha fet un rot agre, hi ha dit que, ella, no pot de cap de les maneres cedir que el català, l'única llengua pròpia de tots els que vivim a les Balears, s'equipari amb el castellà, tot i essent, aqueixa, una llengua que ens és forastera. És tal la paranoia d'aquesta dona per la llengua catalana que, sense adonar-se'n, porta la Síndrome d'Estocolm aferrada fins al moll dels ossos. No s'és vist mai, ni a Mallorca ni a la resta del món de persones normals que reneguin de la seva pròpia parla, i molt manco s'ha donat un sol cas en què una persona que essent traïdora al seu poble, a la seva llengua o a la seva cultura, hagi tingut el reconeixement efectiu dels seus, més bé és recordada com a mala persona. I això és el que serà, pels mallorquins, la senyora Estaràs: Una catalana de Mallorca, traïdora al seu llinatge, a la seva llengua i al seu poble, que quan vagi per la «meseta», tanmateix, s'haurà de sentir allò de: «Castilla no paga a traidores».
Des del Govern Balear, si volen, ja que són ells els que tenen les eines, poden tallar les branques de l'arbre de la llengua; fins i tot poden segar les soques, si volen, però les arrels, no, perquè aquestes són molt profundes i, un dia o altre, rebrostaran branques noves i hi naixerà un millor planter. Perquè com molt bé va dir Alvar Valls:
Quan cau a terra un arbre,
en creix un de més dret;
ja poden segar soques
si ens resten les arrels...
Avui ens empresonen
però un dia hi tornarem.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.